Parella amb un dels primers iPhone venuts al 2007.
El 29 de juny l'iPhone va fer cinc anys. Va portar aire fresc després d'un grapat d'anys grisos en maquinari. Ho va fer fins al punt d'encetar una nova era a la societat de la informació i el coneixement, car portar arreu tota la internet a la butxaca no és pas cap broma. Han estat cinc anys prou interessants en els que la competència s'ha espavilat per presentar productes que superessin l'iPhone. La cinquena generació --gairebé una per any-- ja és a punt i possiblement heretarà les pantalles més grans dels rivals; fins que el mòbil i la tauleta es trobin en una aventura que, de fet, va començar amb una tauleta que no veuríem fins gairebé tres anys després de la presentació de l'iPhone.

Quan els ultraportàtils es van fer populars, prou gent es demanava perquè Apple no en presentava cap i sovint s'especulava amb l'aspecte que tindria. Poc a poc arribaren prediccions més encertades del que finalment seria l'ultraportàtil d'Apple: l'iPad. S'assemblava molt a l'iPad i en vam fer broma: «és un iPhone gran». No, en realitat el iPhone era un iPad petit i que servia per telefonar, perquè la tauleta fou primer.

Apple preparava un ultraportàtil, com la resta de la indústria, però sense teclat; Jonathan Ive (president de disseny industrial d'Apple) trobava que no calia teclat perquè era aparatós en un ordinador tant petit. Per altre banda feia anys que treballaven en una tauleta, un estri que no tenia teclat. La competència ja les havia presentat feia un parell d'anys però funcionaven amb una cosa que Steve Jobs odiava: el punter. Aleshores deia que «la gent vol teclats» i semblava que tenia raó perquè aquelles tauletes van tenir ben poc èxit. De fet al 2003 va dir que «No tenim cap pla per crear una tauleta [...] sembla que interessen a gent rica que ja té un munt d'ordinadors i altres dispositius». El rebuig al punter els va fer treballar en una interfície multitàctil que va ressorgir pel projecte d'ultraportàtil: sense teclat, com volia Ive, i sense punter, com volia Jobs. Ja tenien l'ultraportàtil, però de moment no el presentarien perquè es van abocar en una urgència estratègica: presentar un telèfon mòbil.

Jobs trobava que els telèfons mòbils amenaçaven l'iPod, el pinyol del negoci d'Apple en aquell moment --un 45% dels ingressos el 2005 i un símbol, prequè fomentava la imatge d'empresa moderna i els feia vendre més Macs. Amb el temps ningú no voldria carregar dues galindaines si el mòbil podia emmagatzemar i reproduir música tant bé com qualsevol iPod. Sony fabricaven mòbils i el Walkman els havia donat prou prestigi en aparells portàtils per escoltar música; van ser els pioners. A la megacorporació Sony tenien d'empreses discogràfiques que podien oferir musica seguint el model de l'iTunes. ¿Perquè Sony encara no havia presentat el mòbil Walkman amb una botiga de música integrada? O Nokia, aleshores ben potent després d'haver conquerit les butxaques de milions de persones. Potser Motorola –amb Apple va presentar el ROKR. Jobs no s'ho explicava però havia d'aprofitar que encara semblaven despistats, o potser lents: va decidir que calia entrar al negoci del telèfon mòbil per substituir l'iPod amb un altre aparell d'Apple: l'iPhone. Creia que hi havia prou mercat perquè trobava que tots els mòbils eren una porqueria extremadament complicada (sic). La primera idea fou que s'assemblés al iPod, amb una roda, i li digueren el projecte P1. El P2 era la proposta d'Ive, amb la pantalla multitàctil de la tauleta en desenvolupament. Va guanyar el P2 perquè no trobaven cap manera fàcil de marcar un número amb la roda.

Cal remarcar que la pantalla multitàctil va ser una cosa d'Ive. Ja tenia un equip treballant en un sistema de navegació multitàctil pel trackpad del portàtil MacBook Pro i havien experimentat en com traslladar allò mateix a una pantalla. En veure-ho, Ive li va dir a l'equip que això ho canviaria tot. Però no va voler mostrar-ho a Jobs perquè l'equip havia fet feina en el projecte usant el seu temps lliure i no volia que es desil·lusionessin. Passava que sovint Jobs deixava anar opinions despectives i per això Ive evitava mostrar-li segons què davant gent. Aquest projecte era molt important i va organitzar una presentació en privat. Aquest cop Jobs va dir «això és el futur». Poc després, al principi de 2005, Apple comprava discretament la petita empresa FingerWorks, productora de trackpads multitàctils per portàtils i que havia registrat patents per gests dels dits com ara les pessigades i els desplaçaments.

Als aniversaris miram de recordar quina fou la reacció. Aquesta és la cosa que em va agradar més de l'iPhone: per fi es podia navegar en condicions des d'un mòbil que no recordés un totxo. La reacció de la indústria no va ser gaire afortunada, vista ara. Només Google estava treballant en un aparell semblant que presentaria un any i busques després. Tant Apple com Google han revolucionat els telèfons mòbils i cap dels dos eren actors del sector.

Motorola Xoom
Però tornem a la tauleta, que és d'on brolla tot. Quan en tens una no triga gens en convertir-se en un aparell únic; des de l'us extremadament natural amb els dits fins l'agilitat del programari passant pel minimalisme que significa una superfície plana. Ho va dir Jobs a la presentació de l'iPad: «els ultraportàtils no són bons en res». I és cert: la pantalla no és prou gran, el teclat és massa petit, el programari s'hi arrossega perquè és manllevat de sistemes pensats per ordinadors més potents. Això no passa a les tauletes, unes màquines sorprenents perquè no arrosseguen res dels portàtils ni sobretaules. Immediatament després de la presentació de l'iPad, el març del 2010, ens demanàvem per què servia. Cal tenir-ne una per a descobrir un nou comportament a internet comparable al slow food. No el tenim amb cap altre aparell --excepte el lector de tinta electrònica, que és una tauleta molt especialitzada. Ens permet rodar per internet estirats al llit, relaxats, amb una actitud molt diferent a quan som amb l'esquena dreta davant una pantalla damunt una taula. Aquesta actitud també va ser motiu de crítiques perquè fomenta un us passiu d'internet, però té un costat bo important: dóna lloc a continguts extensos pels quals sí estem disposats a pagar.

La següent versió de l'iPhone (o de l'iPad, digueu-li com vulgueu) és l'iTelevisor. Revolucionarà el mon comunicatiu fins a fer desaparèixer la TDT. Quan Apple el presenti, Samsung. LG, Sony, Panasonic, Loewe i tot l'espectre de fabricants de televisors s'afanyaran en presentar televisors basats en Android. L'ecosistema d'aplicacions iOS i Android disposarà d'una pantalla més gran i audiència de gent estirada al sofà. La majoria de la població estarà connectada a internet mitjançant el mòbil i el televisor --amb els ordinadors de sobretaula i portàtils just vam connectar-ne poc més de la meitat.. La internet de l'esquena cap enrere, relaxada, disposarà d'un nou format d'us massiu i es popularitzaran els continguts audiovisuals de llarga durada a internet. Molts seran de pagament. Els actuals «smart-TV», amb sistemes operatius desconeguts i sense mercat d'aplicacions, seran l'equivalent als primers mòbils amb sistemes operatius desconeguts: foren una transició mentre ningú no marcava el compas.

Els darrers cinc anys Apple ha estat el director d'orquestra de grans canvis que no seran res comparats amb el que va significar l'iPod --la primera forma d'usar continguts d'internet amb l'esquera cap enrere. Ha inspirat competidors prou competents i donat lloc a iniciatives per marcar diferències, com ara amb l'ús de programari lliure a l'Android. Qui ens havia de dir, fa cinc anys, que els telèfons provocarien una revolució al món del paper i la televisió. Molts d'anys, Apple.

---
Imatges: 1DmkIIN, Viquipèdia, Jim.henderson.