21/06/2012: La nomofòbia
La nomofòbia es la por irracional a sortir de casa sense el mòbil. Diuen que afecta més de la meitat de la població, així que hi ha moltes possibilitats que en sigueu una víctima o que conegueu algun nomòfeb. O potser no n'hi pa per tant i es tracta d'un altre cas d'habilitat comercial a l'hora de vendre solucions per suposats problemes derivats d'hàbits nous.
El nom de la cosa, nomofòbia, ve de la contracció de les paraules no mobile phobia i va sorgir a un estudi que va encarregar la Royal Mail del Regne Unit. Els resultats de l'enquesta deia que prop d'un 53% dels britànics tendien cap a l'ansietat quan el perdien el mòbil, estaven baixos de bateria, crèdit o no tenien cobertura. Tot plegat passava a la primera meitat del 2008, quan l'iPhone no tenia un any i Google encara no havia presentat l'Android. Una època en la que encara no veiem gaire gent teclejant al mòbil pel carrer, ves-te'n a saber si piulades, whatshapismes, facebookeries, instagramades o fent un Aparaulats. La qüestió és que el tema s'ha disparat fins al punt que ja calen coses com ara el Type n Walk per esquivar el mobiliari urbà.
Cas de repetir l'estudi l'any passat, amb més usuaris de mòbil per a moltes més coses que no pas el 2008, possiblement trobaríem més gent amoïnada davant la possibilitat de quedar-se desconnectats. Però no ha passat: encara no fa un mes, el 24 de maig, el Centro de Estudios Especializados en Trastornos de la Ansiedad (CEETA) va presentar un informe especial sobre la Nomofòbia o «la por irracional a sortir de casa sense el mòbil». El títol és ben inquietant: «Un mal del Segle XXI». Però la bona noticia, fins i tot fantàstica, rau en que des del 2008 no ha augmentat la quantitat de persones afectades per la nomofòbia que continua al 53%. Cal que ens felicitem perquè hem aconseguit moderar l'ansietat de la població a pesar de l'èxit dels telèfons intel·ligents.
A l'informe del CEETA parlen del 2011 però hi trobarem exactament la mateixa mostra que al 2008: 2.163 persones (a la Wikipedia hi enllacen noticies del 2008). I també són del Regne Unit. Casualitat? No volem pensar que han refregit un estudi per a fer clients, tot aprofitant la moda dels telèfons intel·ligents. De cap manera ens ho esperaríem pas d'un centre especialitzat en trastorns de l'ansietat: tothom sap que la possibilitat de que t'enxampin pot provocar un nivell ansietat notablement superior al fet que el mòbil es quedi sense bateria.
Si seguim llegint l'estudi del CEETA, arribem a un paràgraf que, ai, ens fa sospitar que potser és un refregit: diuen que «el patiment va augmentar un 13% els darrers 4 anys degut a que cada cop són més els usuaris que es veuen lligats als seus telèfons intel·ligents i que la tecnologia cada cop és més accessible i econòmica». Ja no parlem d'un 53% el 2011 sinó que ens apropem a un 66% de la població amb ansietat per culpa dels mòbils. És un any després del 2011 i no quatre. No aporten cap referència tècnica pel notable augment. Però és igual. L'important és que, diuen, avui dues de cada tres persones són nomofòbiques. Poca broma! No és de bades que el títol de l'estudi diu «un mal del Segle XXI».
És estrany que la majoria de periodistes no s'hagin adonat d'aquest augment del 13%. Després que CEETA fes córrer el seu estudi vam poder llegir titulars com ara aquest del ABC: «Nomofobia: El 53% de los españoles sufre ansiedad o miedo si olvida el móvil en casa». Prou més llocs diuen el mateix. Els articles diuen «españoles», tot obviant que l'estudi es va fer al Regne Unit, al 2008, i que cal afegir-hi un 13% dels darrers quatre anys. Si haguessin investigat un poc, haurien pogut fer un titular encara més cridaner: un 66%. Hi ha qui el va esmentar però de forma i vaporosa, assignant-lo als espanyols i deixant ben malament els britànics: «al Regne Unit, una enquesta realitzada per YouGov elevava el percentatge de nomofòbics al 85% (i fins i tot al 98% en el cas de les dones)». No sabem d'on ho treuen, però sona ben apocalíptic: gairebé tots els britànics pateixen nomofòbia. I doncs, com és que no surt cada moment als informatius? «Dona anglesa víctima de la nomofòbia [poseu-hi la cosa tràgica que vulgueu]».
Sospito que tot plegat té la consistència de la saliva dejuna. No anem bé i la suposada nomofòbia és una excusa per a vendre-vos tractaments que no tenen res a veure amb el presumpte problema: el mòbil. Cal que estigui tret de mare, així fa més impressió. Serveix per què els diaris segueixin sucant pa amb els perills de les noves tecnologies, una cosa ben habitual.
Podeu oblidar-vos dels estudis sospitosos i observar per a què feu servir el mòbil. Si és per comunicar-vos amb la família, els amics, clients i companys de treball --cada cosa en el seu moment-- tot plegat és prou sa. No cal que sigui amb veu perquè la comunicació pot ser el text d'un WhatsApp, d'una piulada, una foto, un vídeo --al 2012 també conversem fent fotos i vídeos. Si us sap greu no poder-hi conversar perquè us heu quedat sense bateria, el mòbil s'ha perdut o és a casa, cap problema: vol dir que sou humans hereus d'una civilització que ens ha ensenyat que conversar ens fa més savis. Avui, gràcies als mòbils, podem conversar des d'onsevulla més temps i amb més gent –que té més tictacs, punts de vista-- que cap dels nostres avantpassats. Cada cop serem més savis, fins i tot per aprendre a esquivar el mobiliari urbà.
Que els estudis diguin el que vulguin; sovint són per a crear problemes inexistents i tot seguit vendre'n la solució. Si sentiu ansietat per haver deixat el mòbil, atureu-vos a revisar quines altres coses us fan sentir malament. No carregar una ampolla d'aigua mineral? Haver deixat el rellotge a casa? Alguna polsera? La cartera? Un bolígraf? No us heu perfumat? El desodorant? Per totes i cadascuna d'aquestes coses pot haver-hi un estudi (alarmant, per descomptat) i un tractament que podeu pagar en còmodes terminis, del qual si no quedeu satisfet... ai, això potser no.
Res de nou. Sovint ens costa pair les noves tecnologies i els canvis d'hàbits que suposen. Perquè són nous és fàcil aconseguir que diguem «això abans no passava», i a partir d'aquest moment som vulnerables; serà fàcil evocar-nos un passat suposadament més tranquil en el que tot plegat era més simple –això sempre. Si llegim el nombre suficient d'estudis tenim moltes possibilitats de trobar venedors de passatges de tornada cap a l'úter matern.
El nom de la cosa, nomofòbia, ve de la contracció de les paraules no mobile phobia i va sorgir a un estudi que va encarregar la Royal Mail del Regne Unit. Els resultats de l'enquesta deia que prop d'un 53% dels britànics tendien cap a l'ansietat quan el perdien el mòbil, estaven baixos de bateria, crèdit o no tenien cobertura. Tot plegat passava a la primera meitat del 2008, quan l'iPhone no tenia un any i Google encara no havia presentat l'Android. Una època en la que encara no veiem gaire gent teclejant al mòbil pel carrer, ves-te'n a saber si piulades, whatshapismes, facebookeries, instagramades o fent un Aparaulats. La qüestió és que el tema s'ha disparat fins al punt que ja calen coses com ara el Type n Walk per esquivar el mobiliari urbà.
A l'informe del CEETA parlen del 2011 però hi trobarem exactament la mateixa mostra que al 2008: 2.163 persones (a la Wikipedia hi enllacen noticies del 2008). I també són del Regne Unit. Casualitat? No volem pensar que han refregit un estudi per a fer clients, tot aprofitant la moda dels telèfons intel·ligents. De cap manera ens ho esperaríem pas d'un centre especialitzat en trastorns de l'ansietat: tothom sap que la possibilitat de que t'enxampin pot provocar un nivell ansietat notablement superior al fet que el mòbil es quedi sense bateria.
Si seguim llegint l'estudi del CEETA, arribem a un paràgraf que, ai, ens fa sospitar que potser és un refregit: diuen que «el patiment va augmentar un 13% els darrers 4 anys degut a que cada cop són més els usuaris que es veuen lligats als seus telèfons intel·ligents i que la tecnologia cada cop és més accessible i econòmica». Ja no parlem d'un 53% el 2011 sinó que ens apropem a un 66% de la població amb ansietat per culpa dels mòbils. És un any després del 2011 i no quatre. No aporten cap referència tècnica pel notable augment. Però és igual. L'important és que, diuen, avui dues de cada tres persones són nomofòbiques. Poca broma! No és de bades que el títol de l'estudi diu «un mal del Segle XXI».
Sospito que tot plegat té la consistència de la saliva dejuna. No anem bé i la suposada nomofòbia és una excusa per a vendre-vos tractaments que no tenen res a veure amb el presumpte problema: el mòbil. Cal que estigui tret de mare, així fa més impressió. Serveix per què els diaris segueixin sucant pa amb els perills de les noves tecnologies, una cosa ben habitual.
Podeu oblidar-vos dels estudis sospitosos i observar per a què feu servir el mòbil. Si és per comunicar-vos amb la família, els amics, clients i companys de treball --cada cosa en el seu moment-- tot plegat és prou sa. No cal que sigui amb veu perquè la comunicació pot ser el text d'un WhatsApp, d'una piulada, una foto, un vídeo --al 2012 també conversem fent fotos i vídeos. Si us sap greu no poder-hi conversar perquè us heu quedat sense bateria, el mòbil s'ha perdut o és a casa, cap problema: vol dir que sou humans hereus d'una civilització que ens ha ensenyat que conversar ens fa més savis. Avui, gràcies als mòbils, podem conversar des d'onsevulla més temps i amb més gent –que té més tictacs, punts de vista-- que cap dels nostres avantpassats. Cada cop serem més savis, fins i tot per aprendre a esquivar el mobiliari urbà.
Que els estudis diguin el que vulguin; sovint són per a crear problemes inexistents i tot seguit vendre'n la solució. Si sentiu ansietat per haver deixat el mòbil, atureu-vos a revisar quines altres coses us fan sentir malament. No carregar una ampolla d'aigua mineral? Haver deixat el rellotge a casa? Alguna polsera? La cartera? Un bolígraf? No us heu perfumat? El desodorant? Per totes i cadascuna d'aquestes coses pot haver-hi un estudi (alarmant, per descomptat) i un tractament que podeu pagar en còmodes terminis, del qual si no quedeu satisfet... ai, això potser no.
Res de nou. Sovint ens costa pair les noves tecnologies i els canvis d'hàbits que suposen. Perquè són nous és fàcil aconseguir que diguem «això abans no passava», i a partir d'aquest moment som vulnerables; serà fàcil evocar-nos un passat suposadament més tranquil en el que tot plegat era més simple –això sempre. Si llegim el nombre suficient d'estudis tenim moltes possibilitats de trobar venedors de passatges de tornada cap a l'úter matern.
Publicitat
Sindica aquest blog - RSS