Google ha fet canvis al cercador que no li han agradat gens a Twitter . Diuen que costarà més trobar la informació del Twitter. La queixa no és coherent si recordem que no va renovar l'acord amb Google per a poder-hi fer cerques en temps real. Mesos després el signaria amb el cercador de Microsoft, Bing. Estem davant una lluita entre els grans de la xarxa que perjudica als internautes, que no ho tenen gens fàcil per a trobar continguts a un lloc on cada cop se'n generen més: el Twitter.

Si mirem el codi font de les planes del Twitter amb les nostres piulades, contenen una ordre que diu als cercadors que no han de seguir els enllaços. Es tracta del “rel=nofollow”. En el cas del Twitter, els hashtag (això és, paraules amb el caràcter coixinet davant) també són enllaços que envien cap a cercar les piulades amb el mateix hashtag, que diuen quins són els temes més calents dins la xarxa social. Tot plegat enllaços cap a llocs i paraules importants. Internet és un món d'enllaços, de connexions entre planes que exposen idees per tal d'expandir-les i depurar-les. És el que al món real en diem «tenir contactes». Els cercadors ho saben i per això mesuren la rellevància de cada text en funció dels enllaços que l'envolta, dels contactes. Quan un “rel=nofollow” diu que cal oblidar els enllaços, aleshores només queda el text. Es perd la connexió entre les diferents exposicions del pensament en forma de plana web. Es perden els contactes. No se sap qui és qui ni perquè diu el què diu. Només hi ha text orfe. És el que Google veu de les piulades del Twitter: text aïllat sense cap connexió amb res. Són ratlles a l'aigua; no tenen gaire rellevància.

El que diem a Twitter és prou vaporós. El lloc només serveix un nombre limitat de piulades i de missatges directes. El que hi vam escriure fa un parell de setmanes no hi brolla després d'una petició genèrica com, per exemple, cercar-hi una paraula. Podríem recuperar les piulades si tenim l'enllaç exacte, i aleshores sí les mostra. És per això que eines com Storify.com són molt útils: quan un tema ens interessa, allà hi podem crear una col·lecció de piulades sobre la cosa en qüestió. Però cal fer-ho ràpid, abans que Twitter deixi de servir les piulades. Per tot plegat els cercadors són prou útils: visiten el que diem cada poc temps i el guarden per a mostrar-ho quan cerquem un tema. Fan el que Twitter no fa. Però els “rel=nofollow” impedeixen classificar-ho com important o no, i els resultats de la cerca donen poca importància tot allò que diem al Twitter. No té connexions, és text «sense contactes», sense rellevància.

Hi ha una excepció: el cercador Bing amb el que Twitter té un acord comercial per què pugui indexar-ne els continguts com toca, ignorant els “rel=nofollow”. Allà sí que hi funcionen les cerques de temes que han tingut ressò al Twitter --això és, connexions mitjançant enllaços. Però a Twitter es queixen que no passi el mateix a Google que no en té cap permís. No és coherent.

A can Twitter mai no han tingut gaire clar què volen. És clar que fer-hi negoci, una cosa ben legítima. No és fàcil, a internet, però per aconseguir-ho cal no trair als usuaris. Les seves decisions comercials han fet que les nostres piulades restin invisibles. I perquè saben que tot plegat grinyola, ara llencen pilotes fora criticant a Google que fa invisibles, les piulades, per mor de les decisions comercials de Twitter. És un cas palmari d'allò que en castellà en diuen «el perro del hortelano». Cal que recordem que les nostres piulades són vapor i que si un tema és important cal recórrer a llocs, com ara els blogs, que encara respecten la neutralitat de l'essència d'internet: els hiperenllaços.

---
Imatges: Visión desde Cuba, In Between Cases at HarvardLaw74.