Albert Serra

L'home que mai no somriu. Amb trenta-quatre anys i tres llargmetratges al currículum, alguns el consideren el director més avorrit de la història del cinema: Un petulant. D’altres hi veuen un geni: Un Rossellini en potència. Incomprès o impostor?
No hi ha terme mitjà per parlar de l’Albert Serra. Títols com Honor de cavalleria (2006), una relectura personal del Quixot, li van obrir les portes del Festival de Cannes, i li van donar el protagonisme als cartells de l’edició passada. L’aplaudiment de la crítica va seguir amb El Cant dels Ocells, un film gairebé contemplatiu sobre el viatge dels tres Reis d’Orient.
El seu és un cinema de clausura, o el no-cinema. Home de pocs grisos, treballa amb actors amateurs, improvisa diàlegs i roda plans eterns on no se sent ni una mosca. Li agrada el refinament i l’estètica. És un gran aficionat als escacs i als cops amagats. Sens dubte: una persona que fa una pel·lícula sobre els Reis Mags, per força es planteja preguntes sobre el sentit de la vida i el paper de la religió.



Aquí teniu el vídeo sencer del programa on l'Albert Serra es deixa endur, sense immutar-se, per la nostra primera ruta: