És 9 de novembre. Berlín és plena d'actes per commemorar la caiguda del mur. Un dels més emotius és el que es fa en memòria de les víctimes a la Bernauer Straße, al centre de documentació del mur. Turistes i periodistes deambulen per les instal•lacions. Una professora encarrega a un grup de nens de 9 anys que escriguin els seus pensaments mentre els explica la funció del mur. Enmig de tota aquesta disbauxa, em trobo amb Hartmut Richter. És una home d'uns 60 anys, complexió forta i mirada amable. Va arriscar la seva vida per intentar creuar el mur, i ho va aconseguir. I per si això no fos prou heroïcitat, va ajudar 33 persones a sortir de la RDA.

Uns alumnes fan un exercici de classe al costat del mur. (Foto: Carla Pedret)
Per què va decidir fugir?
Amb prop de 13 anys, a l'escola em volien obligar a delatar els companys que miraven la televisió de l'oest. M'hi vaig negar. Jo de petit creia en les bondats de la RDA, però a partir d'aquest moment vaig començar a dubtar. La gota que va fer vessar el got va ser quan em van detenir només per tenir els cabells llargs i portar uns Levi’s.

Després d'un primer intent de fugida que fracassa, aconsegueix creuar la frontera el 1966 a través del canal de Teltow.
Creuar el mur era impossible, però en moltes zones de Berlín els canals servien de frontera. Vaig decidir intentar-ho una nit d'estiu a través del canal de Teltow, al sud. Era bon nadador. La frontera estava molt vigilada. Després de més de quatre hores a l'aigua ho vaig aconseguir.

Era conscient que el podien matar?
Sí, però el desig de sortir era més fort.

No va poder tornar a veure la seva família fins al cap de 6 anys.
El govern de la RDA volia rentar la seva imatge internacional i el 1972 va aprovar una amnistia per a les persones que s'havien escapat de l'Alemanya de l'Est. Vaig poder tornar a entrar a la RDA sense ser considerat un criminal.

Hartmut Richter. (Foto: Carla Pedret)
Va aprofitar que podia creuar lliurement la frontera per treure de la RDA amics i familiars.
Els amagava al maleter del cotxe. La meva família tenia un terreny a prop de l'autopista entre Berlín i Hamburg. Allà recollia la gent i els treia de la RDA. Com que volia anar de Berlín oest a la RFA i era ciutadà de l'oest, els policies de l'est no tenien dret a escorcollar-me el cotxe.

Així va treure 33 persones. El van enxampar quan portava la seva germana.
Em van aturar i un gos de la policia es va llançar sobre el maleter. Ens van detenir a tots.

El jutgen i el condemnen a 15 anys de presó.
Va ser tot una farsa. Vaig poder contactar amb un advocat per primer cop quatre hores abans del judici. Al passadís del tribunal, em van fer saber que en realitat només compliria entre 5 i 6 anys perquè em vendrien a un bon preu a la RFA. La venda de presoners era un gran negoci per al govern. Per mi van cobrar 100.000 marcs, quan la xifra habitual per a presos polítics era d'uns 40.000.

Durant el seu empresonament, no va ser precisament un pres modèlic
Em torturaven psicològicament i em coaccionaven amb la meva germana, que també estava empresonada. Vaig fer dues vagues de fam per protestar contra les condicions d'empresonament. No tenia por de morir. Sabia que la RDA no ho permetria, perquè amb el meu cadàver no haurien pogut fer negoci.

Surt de la presó el 1980 i torna a l'oest. Com va ser a partir de llavors la seva vida?
Vaig començar a estudiar i a treballar. La RFA s'havia resignat davant del mur i acceptava la RDA com un país "normal". Jo m’hi revelava i organitzava protestes per denunciar la situació. Anys després, quan vaig tenir accés al meu expedient de la STASI, vaig assabentar-me que en aquells anys els serveis secrets em controlaven, i fins i tot planificaven assassinar-me.

Des del 1999, és guia en diferents memorials relacionats amb les víctimes i la història del mur. No li resulta dur explicar el que ha viscut?
Fer de guia m'ha servit per superar-ho. Podria haver marxat lluny d'aquí i passar pàgina, però jo no sóc així. Vull que les noves generacions sàpiguen el que va passar.

Després de viure una situació tan difícil, li ha quedat alguna seqüela?
Els primers dos anys després de sortir de la presó van ser terribles. El que no va aconseguir la STASI gairebé ho aconsegueix l'alcohol. Vaig tirar endavant, i des del 1982 no bec ni una gota.

Avui se celebren els 20 anys de la caiguda del mur. Creu que les ferides estan tancades?
Som víctimes de segona. Hi ha una llei a Alemanya que prohibeix vendre qualsevol símbol relacional amb el nazisme, però no és així en el cas de la RDA. A Checkpoint Charlie, els turistes fan broma i es fan fotos amb actors que duen uniformes de soldats de la RDA, quan amb aquests uniformes es va matar i torturar. Un altre exemple: els exministres de la RDA reben pensions extraordinàries per haver ostentat un càrrec públic. En canvi, els expresoners polítics de la RDA només reben una compensació econòmica si poden demostrar que viuen sota el llindar de la pobresa. Més que una compensació, és una almoina.