Sigrid Paul (Foto: Carla Pedret)
Han passat 45 anys, però Sigrid Paul encara es desperta algunes nits cridant i demanant ajuda. "Els meus néts no volen dormir a casa meva perquè senten por", explica entre plors. No sé com consolar-la perquè no hi ha consol. La seva història és una d'aquelles que sembla treta d'una pel•lícula. Però és real.

Tot va començar amb el naixement del seu fill Thorsten. El nen tenia greus problemes de salut i necessitava medicaments que només existien a l'oest. Quan el nadó tenia sis mesos, es va construir el mur i la família no podia accedir a aquestes medecines. "Vaig anar al ministeri a buscar un permís per anar a una farmàcia de l'oest. Després d'hores d'espera, em va rebre el viceministre. Indiferent, em va dir que els permisos s'havien acabat. 'El meu fill està molt malalt', vaig asseverar. 'Doncs si està tan malalt, val més que es mori', em va respondre".

Sense medicaments en Thorsten va empitjorar en pocs dies. Els metges de l'est no hi podien fer res i, com que era qüestió de vida o mort, el van traslladar a l'oest. Van passar nou setmanes fins que Sigrid Paul es va poder retrobar amb en Thorsten. "Un cop al costat del meu fill, vaig dubtar si quedar-me a l'oest. 'Haig de complir les regles d'un estat que em tortura d'aquesta manera?', em preguntava". Va tornar per por de represàlies contra el seu marit, però reconeix que d'haver sabut el que li esperava s'hauria quedat a l'altra banda del mur.

El matrimoni es considerava apolític i mai havia pensat a deixar el país, però davant la situació del seu fill, es plantegen fugir a l'RFA. Organitzen la fuga a través d'un contacte a l'oest, però no ho aconsegueixen. En l'intent, coneixen tres estudiants i comencen una relació d'amistat. "Un any després, els tres nois em van demanar de passar uns dies a casa. No m'hi vaig negar, però sospitava que l'STASI els vigilava". Sigrid Paul no anava equivocada.

"Dues setmanes després, vaig començar a notar que algú em seguia. Un matí, mentre anava cap a la feina, dos homes em van ficar en un cotxe. Eren les 7.30”, afirma mentre m'ensenya l'expedient que li va fer l'Stasi.
Fitxa del segrest i detenció de Sigrid Paul. (Foto: Carla Pedret)
La detenen i la interroguen durant 22 hores seguides. "Vaig aixecar un mur al meu interior i no em vaig enfonsar". La traslladen a Hohenschönhausen. "Estava completament aïllada i sense notícies del meu fill, que era encara a l'hospital de l'oest. M'interrogaven de dia i de nit". Després de mig any, és jutjada i condemnada a 4 anys de presó. El seu "crim": haver ajudat els tres estudiants a fugir a l'oest.

Torna a Hohenschönhausen. "Vaig passar tres mesos i mig en una cel•la sense cap finestra. Hi havia cinc dones més. Només podíem sortir un cop al mes una hora a prendre l'aire".

Després de 19 mesos, l'RFA va comprar la seva llibertat. Aquestes transaccions eren habituals perquè l’Alemanya de l'oest considerava un deure moral ajudar els presos polítics de l'RDA. El govern de l'est ho aprofitava per obtenir divises. "Em van deixar en mig de Berlín est sense documents, quan l'habitual era alliberar els presoners a l'oest. Encara avui no tenim cap explicació".

En Thorsten continuava a l'hospital i només sabien d'ell per telèfon. Amb quatre anys i mig, el nen torna per fi a casa. L'havia criat el personal de l'hospital. Com que no coneixia els seus pares, els primers mesos els tracta de vostè. "Vam intentar refer la nostra vida a l'RDA. Jo vaig poder recuperar la meva feina, però el meu marit no".

Anys després de la desaparició del règim, Sigrid Paul va acceptar col•laborar fent de guia amb el memorial de l'antiga presó de Hohenschönhausen, on havia estat empresonada. "Al principi, cada cop que explicava la meva història, no podia parar de plorar. Ho vaig haver de deixar. Tres anys després ho vaig tornar a intentar i me'n vaig sortir. Explicar la meva història m'ha ajudat a superar el meu passat".

"La situació de l'Alemanya actual 20 anys després de la caiguda del mur? La reunificació es va fer molt malament. No es van perseguir els responsables del règim pels crims comesos. Aquesta gent avui sap que no els pot passar res. S'organitzen en associacions i boicotegen actes relacionats amb les víctimes. Fins i tot, han vingut a les visites guiades que es fan a Hohenschönausen".

Sigrid Paul no perdona. Va buscar l'home que la va interrogar durant mesos per demanar-li explicacions, però ell no la va voler confrontar. A ell i a les persones que li van fer tant de mal els envia un missatge contundent: "Ràbia: molta. Odi: cap. Oblidar: mai".