Categoria: General
Escrit per: Carla Pedret
En Frank té 37 anys i va néixer a Berlín Est. Després de la caiguda del mur, va traslladar-se a l'oest per estudiar i trobar una feina millor. Des de fa 15 anys viu a Bamberg, a Baviera.

La Martina té 27 anys. Va deixar la seva ciutat natal a l'est per anar a l'oest i acabar allà la carrera d'empresarials. Des del 2007, viu i treballa a prop de Bremen.

Perfil del barri de Marzahn, a l'est de Berlín. (Foto: Carla Pedret)
En Frank i la Martina són dos exemples dels 1,5 milions d'alemanys de l'est que durant els últims 20 anys han migrat a l'oest per buscar un futur millor. És l'equivalent al 10% de la població de l'antiga RDA i la majoria són joves amb una formació elevada. A conseqüència d'aquest flux, algunes zones més rurals i deprimides han reduït dràsticament la seva població. Un dels casos més impressionants és el de la localitat de Hoyerswerda, que des de la caiguda del mur ha passat de 66.000 a 39.000 ciutadans.

En Frank i la Martina es consideren dos alemanys més. Viuen a l'oest i no se senten discriminats per la seva procedència. Del seu testimoni podem deduir que, pel que fa a la identitat, la divisió està superada. No és així sobre el paper perquè les oportunitats varien segons el lloc de naixement. La taxa d'atur dels lands de l'antiga RDA duplica actualment la de l'oest. Passa el mateix amb les persones que reben ajuts socials: un 16,4% a l'est davant del 7,4% a l'oest. Per aquest motiu, en Frank i la Martina s'han vist obligats a emigrar. El govern alemany intenta diluir aquests desequilibris i hi ha invertit més d'1,2 bilions d'euros, xifra que encara és insuficient per corregir les diferències.

El dos de novembre vaig començar a seguir el rastre del mur, un viatge que finalitza amb aquesta entrada i que m'ha aproximat a la realitat d'un país amb una història increïble.
Estació d'Alexanderplatz (Foto: Carla Pedret)
Al llarg de 10 dies, he vist com el procés de reunificació ha curat ferides, però no totes. És una qüestió més profunda i complexa que tirar una paret a terra. Després de dues dècades, els alemanys han après a conviure i se senten d'un mateix país, però hi ha encara un altre mur que no es pot abatre amb un pic i una pala: el de la desigualtat social. Aquest mur només el podran enderrocar el temps, l'esforç i la solidaritat.
Categoria: General
Escrit per: Carla Pedret
Un dels 15.200 sacs que queden per reconstruir. (Foto: BStU)
Intenteu omplir una bossa d'escombreries trencant a mà uns 4.500 folis. Ara imagineu-vos que ho féssiu amb 16.000 sacs. Això és precisament el que va fer l'STASI amb els seus documents més comprometedors, en veure que el canvi polític era inevitable i imminent. Declaracions de col•laboració de persones rellevants, informes sobre el dopatge d'esportistes o sobre operacions d'espionatge a l'estranger van ser estripats a mà per un exèrcit de funcionaris. El resultat: 600 milions de trossos de paper que amaguen una part de la història d'Alemanya.

L'STASI era molt metòdica i els documents destruïts contenien informació molt valuosa pel govern alemany, vet aquí l'interès per reconstruir-los. L'Institut Fraunhofer està desenvolupant un escàner i un software especials per accelerar-ne la reconstrucció.
Un dels expedients reconstruїts (Foto: BStU)

"La fase de prova havia d'acabar aquest any però encara no en tenim resultats prou satisfactoris", m'explica Joachim Häußler, responsable de la reconstrucció virtual dels documents de l'STASI. "Hem aconseguit que l'ordinador reconegui variables com el color del paper i de la tinta i la línia dels fulls estripats. Amb això, el software ha pogut reconstruir alguns documents, però en d'altres ens dóna errors. Necessitem que reconegui també altres paràmetres com, per exemple, si està escrit a màquina o a mà, la compaginació i el tipus de paper. Es tracta d'una tecnologia pionera al món que ha interessat fins i tot l'FBI".

La nova data per tenir a punt la prova pilot és el 2012. Després, s'ha de presentar una proposta al Bundestag, que ha d'aprovar i assignar un pressupost al projecte. "La reconstrucció no és l'únic problema", diu Häußler. "Hi ha dos trencaclosques. El primer són els fulls estripats. El segon és trobar a quin expedient pertany cada full. Són milions de documents i aquesta tasca només la poden fer especialistes".

Una de les treballadores del procés manual (Foto: BStU)
Mentre no es posi en funcionament l'escàner, la reconstrucció es farà de manera manual. En 15 anys s'ha recuperat el contingut de 400 sacs a un ritme d'un sac per any i treballador. Tenint en compte els sacs que queden per reconstruir i les persones que hi treballen - actualment només 8-, per tenir tots els documents serien necessaris 1.900 anys.


----------------------
Més imatges del procés de reconstrucció dels expedients de l'STASI.
Categoria: General
Escrit per: Carla Pedret
Petra Pau és vicepresidenta del Bundestag pel partit Die Linke (L'esquerra). Hem quedat al barri de Biesdorf, a l'est profund, en un petit palau convertit en centre cívic on participa en un acte de la seva formació sobre el canvi climàtic. El públic assistent té una mitjana d'edat de 60 anys i, per la seva indumentària, diria que ja eren militants del partit abans de la caiguda del mur. Em miren amb desconfiança. Petra Pau arriba puntual i em saluda. Porta els cabells tallats d’una manera peculiar, una mica estil anys 80, que em fa pensar en el seu currículum polític. Petra Pau va militar a la SED, el partit hegemònic de l'RDA. La formació va canviar diverses vegades de nom fins convertir-se en Die Linke.

Petra Pau en un moment de l'entrevista. (Foto: Carla Pedret)
La seva formació defensa el que anomenen un "socialisme democràtic".
Ens desmarquem d'un socialisme com el de l'RDA. Volem un socialisme que incorpori els drets propis d'una democràcia, amb una participació més directa dels ciutadans.

Volen mantenir l'economia de mercat, però exigeixen la "superació del capitalisme". Això no és una contradicció?
En el sistema actual, les empreses grans tenen molt poder i les desigualtats entre rics i pobres són cada vegada més grans. No volem que desaparegui el sector privat com va passar a l'RDA perquè aquest model no va funcionar. Proposem una economia de mercat amb més intervenció de l'Estat per aconseguir més igualtat social.

En les passades eleccions al Bundestag, Die Linke va obtenir 76 diputats, 22 més que en els comicis anteriors. A què atribueixen aquest increment?
Els nostres competidors polítics han contribuït al nostre èxit electoral. Les reformes del sistema sanitari, del mercat laboral i de les prestacions socials promogudes pels govern de l'SPD i els Verds han decebut molta gent. Això va fer que ja el 2005 el nostre partit millorés resultats. A més, Die Linke està avui més cohesionat i té una imatge més forta a tot el país, també a l'oest.

El seu partit té una presència forta en diversos parlaments regionals, però només governen en coalició amb l’SPD a Berlín i Brandenburg. Són un soci incòmode pel seu passat?
La nostra procedència s'utilitza sovint com a excusa per no pactar. Nosaltres hem condemnat la construcció del mur i la violació de drets humans i hem fet fora del partit persones que havien comès delictes durant el govern de l'RDA. Sincerament, crec que ja ens hem disculpat prou.

Reconeixen errors i condemnen, però hi ha faccions a l'interior de Die Linke, com la Plataforma Comunista de Sarah Wagenknecht, que defensa encara l'ideari marxista.
La Plataforma Comunista és un producte dels mitjans de comunicació. Són mediàtics i Sarah Wagenknecht és coneguda a mig Europa, però ni ella ni la seva formació tenen influència en les decisions ni en el programa de Die Linke.

Postures tan radicals no els fan més nosa que servei?
De què ens serveix si els fem fora? Som un partit que no vol una ideologia rígida. Volem estar oberts a postures diferents: des de persones amb pensament marxista fins a cristians.

Vostè va ser militant convençuda del partit hegemònic de l'RDA. Què opinava sobre el mur i la repressió?
Jo vaig créixer veient el vessant positiu del socialisme. Quan vaig néixer el mur ja existia i creia que era una mesura de protecció. Avui ho veig molt diferent.

...?
Era professora i tenia alumnes que eren fills de dissidents. Una part de la meva feina consistia a adoctrinar els nens en la línia oficial de la SED. Avui sóc molt crítica amb la ideologia de la SED i de les polítiques que va dur a terme i me'n distancio clarament. Els professors teníem molt de poder sobre el futur dels estudiants. Sóc conscient que puc haver perjudicat algú, tot i que no em consta cap cas concret.

Han passat 20 anys de la caiguda del mur. La divisió de les dues alemanyes està avui superada?
La reunificació només s'ha aconseguit en l’àmbit administratiu. En la vida quotidiana de la gent, encara existeixen moltes diferències entre l'est i l'oest.

Per exemple?
Les pensions. Una persona de l'est que hagi nascut el 3 d'octubre de 1990 -el dia de la reunificació- rebrà quan es jubili una pensió més baixa que un ciutadà de l'oest. Si no se solucionen els desequilibris hi haurà "ossis" i "wessis" d'aquí a 50 anys.

Com es pot superar de veritat la separació?
Sobretot amb respecte. S'ha de respectar el passat i acceptar la història dels altres.
--------------------

Entrevista de Martí Anglada amb Sarah Wagenknecht

10/11/2009: Una gran festa

Categoria: General
Escrit per: Carla Pedret
L'acte central de la commemoració dels 20 anys de la caiguda del mur de Berlín se celebra a la porta de Brandenburg. Em comptes de seguir l’esdeveniment des del centre de premsa, decideixo viure la "Festa de la Llibertat" com un visitant més. Des d’Unter den Linden, camino per apropar-me a la porta de Brandenburg. Fa bastant fred i plou. Entre la gent que hi ha i els paraigües, no aconsegueixo veure res. Agafo Glinkastraße i ho intento pel carrer paral•lel. Hi ha molts policies i més paraigües.
Una noia davant la fitxa de dòmino que ha pintat. (Foto: Carla Pedret)
Amb paciència, arribo a l’antiga frontera, recreada ara per un dòmino de grans peces de colors. Trobo un forat a prop de les tanques per poder fer algunes fotos. Al costat tinc una parella russa, dues noies hongareses i al darrere una noia alemanya molt simpàtica que em dóna conversa.

Comença l'acte oficial amb els parlaments dels diferents líder polítics. Lloen l'actuació dels seus respectius països per aconseguir l'enderrocament del mur. Els discursos es fan llargs i crec que desllueixen els veritables protagonistes de la caiguda del mur: els ciutadans. Un presentador va donant pas als convidats. Intervé el pare de la Perestroika, Mikhaïl Gorbatxov i la multitud s'entusiasma i crida. Tot va amb retard, però hi ha un bon rotllo generalitzat que fa que la gent estigui de molt bon humor malgrat la pluja i el fred. El grup Bon Jovi toca "We weren't born to follow". No veig gaire entusiasme per l’actuació.

Per fi, anuncien el que tothom està esperant: el dòmino. Compte enrere i cares mirant cap a l’esquerra i cap a la dreta. Encara no és el torn de les peces que tenim al davant. Més parlaments, un vídeo explicant la importància d’Hongria en la caiguda del mur i nou anunci. Ara sí. Les peces comencen a caure des de Potsdamerplatz. Pujo a una tanca que tinc al davant. La gent se’m tira a damunt per poder fer la foto de les enormes peces caient. Surto d'allà una mica estabornida i, a més, crec que m’he refredat.

Camino fins a la parada del metro de Mohrenstraße. Em fico al vagó, que sembla una llauna de sardines. Són dos quarts de deu passades. Grups de desconeguts fan broma, riuen i parlen entre ells. La gent no s'enfada perquè l'empenyin. Hi ha una atmosfera estranya i contagiosa. Penso que podria assemblar-se a la d'aquella màgica nit d'ara fa 20 anys.
--------------------------------------
Més imatges dels actes commemoratius del 20è aniversari de la caiguda del mur de Berlí

09/11/2009: Víctimes de segona

Categoria: General
Escrit per: Carla Pedret
És 9 de novembre. Berlín és plena d'actes per commemorar la caiguda del mur. Un dels més emotius és el que es fa en memòria de les víctimes a la Bernauer Straße, al centre de documentació del mur. Turistes i periodistes deambulen per les instal•lacions. Una professora encarrega a un grup de nens de 9 anys que escriguin els seus pensaments mentre els explica la funció del mur. Enmig de tota aquesta disbauxa, em trobo amb Hartmut Richter. És una home d'uns 60 anys, complexió forta i mirada amable. Va arriscar la seva vida per intentar creuar el mur, i ho va aconseguir. I per si això no fos prou heroïcitat, va ajudar 33 persones a sortir de la RDA.

Uns alumnes fan un exercici de classe al costat del mur. (Foto: Carla Pedret)
Per què va decidir fugir?
Amb prop de 13 anys, a l'escola em volien obligar a delatar els companys que miraven la televisió de l'oest. M'hi vaig negar. Jo de petit creia en les bondats de la RDA, però a partir d'aquest moment vaig començar a dubtar. La gota que va fer vessar el got va ser quan em van detenir només per tenir els cabells llargs i portar uns Levi’s.

Després d'un primer intent de fugida que fracassa, aconsegueix creuar la frontera el 1966 a través del canal de Teltow.
Creuar el mur era impossible, però en moltes zones de Berlín els canals servien de frontera. Vaig decidir intentar-ho una nit d'estiu a través del canal de Teltow, al sud. Era bon nadador. La frontera estava molt vigilada. Després de més de quatre hores a l'aigua ho vaig aconseguir.

Era conscient que el podien matar?
Sí, però el desig de sortir era més fort.

No va poder tornar a veure la seva família fins al cap de 6 anys.
El govern de la RDA volia rentar la seva imatge internacional i el 1972 va aprovar una amnistia per a les persones que s'havien escapat de l'Alemanya de l'Est. Vaig poder tornar a entrar a la RDA sense ser considerat un criminal.

Hartmut Richter. (Foto: Carla Pedret)
Va aprofitar que podia creuar lliurement la frontera per treure de la RDA amics i familiars.
Els amagava al maleter del cotxe. La meva família tenia un terreny a prop de l'autopista entre Berlín i Hamburg. Allà recollia la gent i els treia de la RDA. Com que volia anar de Berlín oest a la RFA i era ciutadà de l'oest, els policies de l'est no tenien dret a escorcollar-me el cotxe.

Així va treure 33 persones. El van enxampar quan portava la seva germana.
Em van aturar i un gos de la policia es va llançar sobre el maleter. Ens van detenir a tots.

El jutgen i el condemnen a 15 anys de presó.
Va ser tot una farsa. Vaig poder contactar amb un advocat per primer cop quatre hores abans del judici. Al passadís del tribunal, em van fer saber que en realitat només compliria entre 5 i 6 anys perquè em vendrien a un bon preu a la RFA. La venda de presoners era un gran negoci per al govern. Per mi van cobrar 100.000 marcs, quan la xifra habitual per a presos polítics era d'uns 40.000.

Durant el seu empresonament, no va ser precisament un pres modèlic
Em torturaven psicològicament i em coaccionaven amb la meva germana, que també estava empresonada. Vaig fer dues vagues de fam per protestar contra les condicions d'empresonament. No tenia por de morir. Sabia que la RDA no ho permetria, perquè amb el meu cadàver no haurien pogut fer negoci.

Surt de la presó el 1980 i torna a l'oest. Com va ser a partir de llavors la seva vida?
Vaig començar a estudiar i a treballar. La RFA s'havia resignat davant del mur i acceptava la RDA com un país "normal". Jo m’hi revelava i organitzava protestes per denunciar la situació. Anys després, quan vaig tenir accés al meu expedient de la STASI, vaig assabentar-me que en aquells anys els serveis secrets em controlaven, i fins i tot planificaven assassinar-me.

Des del 1999, és guia en diferents memorials relacionats amb les víctimes i la història del mur. No li resulta dur explicar el que ha viscut?
Fer de guia m'ha servit per superar-ho. Podria haver marxat lluny d'aquí i passar pàgina, però jo no sóc així. Vull que les noves generacions sàpiguen el que va passar.

Després de viure una situació tan difícil, li ha quedat alguna seqüela?
Els primers dos anys després de sortir de la presó van ser terribles. El que no va aconseguir la STASI gairebé ho aconsegueix l'alcohol. Vaig tirar endavant, i des del 1982 no bec ni una gota.

Avui se celebren els 20 anys de la caiguda del mur. Creu que les ferides estan tancades?
Som víctimes de segona. Hi ha una llei a Alemanya que prohibeix vendre qualsevol símbol relacional amb el nazisme, però no és així en el cas de la RDA. A Checkpoint Charlie, els turistes fan broma i es fan fotos amb actors que duen uniformes de soldats de la RDA, quan amb aquests uniformes es va matar i torturar. Un altre exemple: els exministres de la RDA reben pensions extraordinàries per haver ostentat un càrrec públic. En canvi, els expresoners polítics de la RDA només reben una compensació econòmica si poden demostrar que viuen sota el llindar de la pobresa. Més que una compensació, és una almoina.
Anterior       
Publicitat