03/07/2013:

Categoria: General
Escrit per: Joan Barril
La última de’n Wert

Un antic aforisme llatí dèia “Quod natura non dat, Salamanca non praestat”. O el que en altres paraules vindria a dir: “allò que la natura no ens ha donat, no ens ho donarà la universitat”. Hi ha moltes més coses que Salamanca i els seus padrins no volen donar, o més ben dit, tornar. Es tracta dels ditxosos papers de Salamanca, considerats en el seu dia com a botins de guerra dels franquistes i tancats a pany i clau en un museu de la guerra civil. No son papers que indiquin gaires coses que no sapiguem. En el fons dels papers de Salamanca hi ha actes oficials dels municipis catalans, de la Generalitat i cartes personals de persones que van oposar-se al cop d’Estat de Franco. La Comissió de la Dignitat ja fa temps que malda per veure retornats aquests papers. En temps de reproductibilitat tècnica de tota mena de documentació ens sobta comprovar com l’Estat espanyol continua negant-se a una devolució incruenta i abans de tot simbòlica d’allò que va ser la guerra civil escrita.
Potser la ministra de cultura que més va fer per la devolució va ser Carmen Calvo, en el primer govern de Zapatero. Però les coses s’han anat refredenta. I la Comissió de la Dignitat manté la custòdia de 400 caixes de documentació que encara no han sortit d’allà on les van dur els vencedors. El franquisme disposa de grans compiladors, però els derrotats continúen veient com les seves migrades posessions escrites son considerades una vegada més carn de rosegaires i signes dels que es van fer amb la llibertat i amb els papers de la llibertat.
En el fons de l’actual paràlisi hi ha un pobre home anomenat José Ignacio Wert, llargament conegut pels catalans. Amb Wert hem anat a topar, estimats amics. Wert s’havia compromés a facilitar l’evaqüació d’aquestes quatre caixes en els propers sis mesos. I aquests sis mesos s’acaben el proper diumenge. No se’n sap res de nou i ara ja només cal anar a la UNESCO tal com pregona la Comissió de la Dignitat.
Parlavem de Wert i també a ell li podriem aplicar la dita del “Quod natura non dat, Salamanca non praestat”. O traduït al català col.loquial, d’allà on no n’hi ha no en pot rajar.
.
Categoria: General
Escrit per: Joan Barril
Quan la llei és sinònim d’impotència

El govern de la Generalitat ha decidit regular per llei l’ús del burka als espais públics. Ho podria fer per raons estètiques, per motius d’integració o per salvar la condició femenina d’aquesta tradició incomprensible. Però en comptes d’això s’ha estimat més considerar que la motivació final era la seguretat.
Apel.lar a la seguretat d’una prenda de roba és una manera de dir que aquell que la porta no és una persona segura. O sigui: que la vestimenta ancestral d’alguns nou vinguts no respon a una suposada manca d’integració dels que així es vesteixen sino al perill implícit que una dona coberta amb el burka pot comportar. Un cop prohibida, per llei, l’ús d’aquesta roba ens cal preguntar-nos si realment Catalunya és tan feble com ho vol indicar a l’hora de ficar-se amb les vestimentes tradicionals. No cal una llei, sino que n’hi ha prou amb una ordenança municipal, per impedir que alguns excèntrics vagin despullats pels carrers. Fins i tot el Liceu ha abandonat la regulació de l’accès per una qüestió de corbata més o de corbata menys. La moda femenina d’algunes escolars del sistema públic deixa molt que desitjar pel que fa al decòrum i allò que s’espera dels futurs ciutadans i ciutadanes. Però tot això és una cosa venial. Allò que sembla que sigui realment important no és la roba que oculta el rostre sino la incapacitat de la societat per integrar els musulmans. No és una faldilla escocesa, ni unes plumes dels indis d’Amèrica, ni tampoc el turbant del poble sikh. Allò que es pretén és estigmatitzar un col.lectiu religiós que, permèrits propis i demèrits aliens, s’ha convertit en l’ase dels cops de la incomprensió.
Naturalment que és difícil de comprendre una vestimenta com el burka. De la mateixa manera que costa l’accepatació dels vestits talars de les monges. Però allò que per nosaltres és tradició pels nou vinguts és una prohibició més. Se’ns dirà –i amb raó- que l’obligació d’integrar-se a la societat d’acollida implica la renucnia als trets de la societat que els ha expulsat. Però, ¿és que potser no hi ha un altra sistema que la llei excloent? Potser del que es tracta és de legislar en contra dels febles i deixar que els forts vagin fent amb totes les seves disfresses mentre ens van esquilmant a la bona gent.
.

03/07/2013:

Categoria: General
Escrit per: Joan Barril
Excavacions fúnebres a Egipte.

Es fa difícil dir quina és la millor manera d’arribar a la democràcia en poaïsos on la no és ni tan sols un vestigi del passat. La primavera àrab va tenir a l’Egipte un aliat important. Es tractava de derrocar a Hosni Mubarak i la pressió dels manifestants així ho va fer. Per a que els carrers triomfin sempre hi cal un enemic visible i autoritari i una repressió sistemàtica dels anomenats poders fàctics. El màxim poder d’Egipte ja no és el faraó sino un exèrcit fortament aramat que ha provat el seu valor i la seva desgràcia a les incursions israelianes de la guerra dels sis dies. Avui les forces armades egipcies acullen a un 40% dels ciutadans i estan disposades a garantir l’ordre de les ciutats amb les seves armes. Malgrat hi hagi hagut recentment unes eleccions on han sortit beneficiats els partidaris de Mohamed Mursi no és menys cert que la política dels anomenats “Germans Musulmans” ha dut al país a un grau de descontemant molt alt. Mentre uns defensen amb armes rudimentaries el palau presidencial, d’altres fan nit a laça Tharir de El Caire per demanar una occidentalització en els costums i en l’estat de Dret que Mursi no sembla dedicat a concedir.
Sota les avingudes del conflcite avui s’estan fent excavacions simbòliques per tal de trobar l’ànima egipcia. I mentrestant les forces armades viuen damunt de la terra equipades amb els seus canons. Una cosa és evidnet. A Egipte els carros de combat tenen tanta importància com els carrets de supermercat. A hores d’ara mles forces armades egipcies potser estan culminant un cop d’Estat. Han ocupat la televisió pública i estan disposats a mantenir a ratlla els protestaires. Egipte s’ensorra i un any després de la primavera àrab encara hi ha qui vol la democràcia quan entre uns i altres l’han frivolitzat. De demòcrata se’n neix o se’n fa. I a Egipte la democràcia encara es deu estar fent a foc lent.
.

Enllaços patrocinats