Hola de nou!

Déu meu… No sé quants dies més podré aguantar viure amb els meus pares, però això és una tortura. Trobo a faltar tenir casa meva! Aquest matí he sortit de la dutxa i m’he trobat el meu cunyat, el rata, assegut a la tassa del vàter; el meu pare no deixa de parlar-me de Henry Ford i la meva mare em dóna un frenadol cada cop que entro a internet perquè “no agafi un virus”. No suporto casa meva.

Però el pitjor encara ha de venir. Avui començo a donar classes a l’autoescola dels meus pares, i no sé com carai ho faré. No he conduït mai de la vida. Una vegada vaig pujar als autos de xoc del meu barri i encara no sé com, però vaig bolcar. El volant i jo estem discutits des d’aquell dia.

I la tieta Paquita que encara no apareix. L’altre dia em va fer la sensació que em trucava…

Que tingueu un bon dijous!