Al principi, em va irritar una mica -un altre llibre que ratlla l'autoajuda, no, sisplau, vaig pensar. Però aviat la irritació es va transformar en una certa curiositat i, de seguida, en un interès descarat. I m'he trobat a les tres de la matinada dient: "sisplau, sisplau, que algú salvi aquesta parella de pobres protagonistes!"
"La solitud dels nombres primers" és la història d'un noi i una noia, dels vuit als trenta-cinc anys. Són dues persones "diferents", que han perdut la capacitat d'empatia amb l'entorn per tragèdies infantils, i que intentaran trobar-se durant les pàgines d'aquesta novel·la. La metàfora dels nombres primers funciona. Un nombre primer, ja ho sabeu, és aquell que només és divisible per u i per ell mateix: 1, 3, 5, 7, 11, 13... i així, cada vegada més distanciats. Però, ningú no sap per què, de tant en tant, posem que cap als 4 bilions, apareixen dos nombres primers gairebé junts... gairebé, perquè entremig sempre hi ha un nombre parell. Estan gairebé de costat, gairebé podrien tocar-se... però, ai!, mai no ho arriben a fer. Si la metàfora us sona, acabareu devorant aquest llibre com m'ha passat a mi.
Lectura fàcil, fàcil, però digestió difícil. I l'autor, Paolo Giordano, que només té 28 anys, és un encant. Molt aviat el podreu veure a ÀNIMA.