Escrit per: Ànima


No era lluny ni difícil
és el nou poemari d'un dels nostres grans poetes. Aquí, el posem contra la paret.

Nom: Joan

Cognoms: Margarit Consarnau

Edat: 72

Lloc de naixement: Sanaüja

Un lloc per viure: No és el lloc l’important, sinó amb qui i com.

Què no s’imagina la gent de tu? Com de tothom un 20%

Un poeta de referència...Thomas Hardy, Joan Maragall

Un novel.lista cabdal: Homer

Un llibre per rellegir: La Ilíada i els relats de Hemingway

L’últim llibre que has deixat a mitges: No els deixo a mitges, sinó al començament

Una cançó/composició musical que t’agradaria haver composat: Loverman (que han interpretat Billie Holliday o Sara Vaughn, entre altres)

L’última pel.lícula amb la que has plorat? 4 minutos (del realitzador alemany Chris Kraus)

Un espectacle en viu per recordar? Avís per a embarcacions petites, de Tennessee Williams i dirigida per Carlos Gandolfo al Teatre Lliure de Gràcia al 1983

Què t’anima? La dignitat

Què et desanima? La grolleria

Categories: General , Llibres
Escrit per: Ànima
Nom: Quim.
Cognom: Monzó.
Edat: 57 anys.
Lloc de naixement: Barcelona.
Un lloc per viure: hi ha pocs on no hi vegi alguna cosa interessant.
Què no s’imagina la gent de tu? Depèn de la gent, suposo. Tampoc no sé què s’imagina exactament la gent.
En el teu àmbit, qui és el teu model? Ningú no té un model. N’hi ha dotzenes.
Quina altra vida t’agradaria viure? Posats a somiar, ja m’està bé aquesta.
Un llibre per llegir dues vegades: qualsevol que no s’hagi entès bé a la primera.
Una cançó que t’agradaria haver composat: ‘Since I left you’, de The Avalanches. N’estic obsessionat des de fa mesos.
L’últim concert on has ballat: ballo poques vegades, i mai en públic.
L’última pel.lícula amb la que has plorat: no he plorat mai veient una pel.lícula.
Un espectacle en viu per recordar: la primera vegada que vaig veure Jango Edwards al Saló Diana. Allà sí que vaig plorar d’emoció.
Amb qui sortiries de festa? Com que Marcello Mastroianni és mort, amb The Avalanches.
Un artista que no suportes: Jim Carrey.
Un “fantasma” en el món de la cultura: en el món de la cultura i en el món en general, començaria ara a fer el llistat i no acabaria fins demà al migdia. A més, amb molts d’ells hi tracto sovint i no vull que ara em mirin amb mala cara.
La pitjor critica que has rebut: he rebut moltes crítiques negatives, des del primer llibre fins ara. Triar-ne la pitjor se’m fa feixuc.
Què et posa de mal humor? La falta de rigor.
Què t’anima? Últimament, escoltar The Avalanches.
Què et desanima? Els llocs comuns, els gregarisme...





Categories: General , Entrevista , Llibres

09/12/2009: Paraules de paper

Escrit per: Ànima
A tots ens han dit alguna vegada que la lectura ens transforma, que és una font d'imaginació, d'entreteniment, d'educació, que és més que un món. Què millor que dir-ho, però, amb imatges com aquesta. El Consell del Llibre de Nova Zelanda (New Zealand Book Council) vol incitar a la lectura en general, però sobretot promocionar els seus propis escriptors, i és per això que ho fa a través de les paraules de Maurice Gee, autor de la novel·la Going west. Mireu aquest minuciós recorregut que travessa pobles, boscos i tenebres fetes, només, amb paper de llibre.

Categories: Llibres
Escrit per: Ànima
Antonio Luque, àlies Sr. Chinarro

Què tenieu pensat fer aquest vespre? Com que és dilluns, a la seu barcelonina de La Fàbrica hi ha moviment. A banda de disposar de llibreria i restaurant, cada dilluns ofereix un programa d’activitats que inclou des d’exposicions fins a presentacions de llibres, curtmetratges, etc. Avui, dins aquestes cites setmanals, Antonio Luque (Sr. Chinarro) ens descobreix la seva faceta d’escriptor i hi presenta Socorrismo, publicat per Alpha Decay, i el número 19 de la revista Eñe, dedicat als músics que escriuen. Des de l’Ànima, a banda de l’activitat cultural de La Fàbrica, ens ha cridat l’atenció aquesta edició d’Eñe que parla dels músics que escriuen. Precisament el proper dia 22 emetrem al programa un reportatge sobre aquest mateix tema. Alguns ja us deuríeu assabentar que Nick Cave acaba de publicar un llibre –La mort d’en Bunny Munro-, doncs bé, ell serà un dels músics en qui ens fixarem.

Presentació d'Antonio Luque: dilluns 19 d'octubre a les 19.30 h.
Galeria i Llibreria de La Fàbrica
C/ Tapioles 53
08004 Poble Sec, Barcelona
Categories: Llibres
Escrit per: Sara Loscos


No fa gaire que vaig acabar de llegir “Crónicas Birmanas”, de Guy Deslisle. M’encanta aquest paio. No sóc una gran experta dels còmics, ni devoro quaderns de viatges, però l’obra d’aquest canadenc (Quebec, 1966) em provoca una curiosa addició. Literatura de viatge en vinyetes. Enganxada. Des de la primera vinyeta.

"Crónicas Birmanas" (2007, Ed. Astiberri) tanca una trilogia de llibres dedicats a estades en països asiàtics amb règims dictatorials.

A "Shenzeng" (2000) veiem Delisle vivint 6 mesos en una ciutat del sud de la Xina treballant per una empresa de dibuixos animats, a "Pyonyang", (2003, boníssim!) sua tinta com a professor d’il•lustració a Corea del Nord, i a "Crónicas Birmanas " la família Delisle al complet (nen petit inclós) viatja a Rangun. Allà ell s'ocupa del seu fill mentre la seva dona, que treballa a Metges Sense Fronteres, desenvolupa un projecte a la zona.



La mirada entre astorada i maliciosa, l’humor un pèl àcid però tendre i el retrat domèstic de la seva experiència fa que de seguida empatitzis amb aquest Delisle irònic autorretratat en blanc i negre.



Aquesta setmana he tornat a sentir a parlar de Birmània en els mitjans pel judici (!!!) a la premi Nobel de la Pau i líder de l’oposició Aung San Suu Kyi, en arrest domiciliari des del 2003. Gràcies a Delisle tinc la sensació d’haver tret el nas en aquest país. Res, el telenotícies m’ha fet pensar que us havia de recomanar Delisle.

Per cert, aquest matí he estat tafanejant pel seu blog. Des de l’agost, la família Delisle viu a Jerusalem, i puntualment aquest “canadenc errant dans la ville sainte” publica les seves impressions i esbossos... la cosa promet!



www.guydelisle.com


A la seva pàgina web trobareu un munt d'informació i material extra molt curiós sobre els països que ha visitat.
Categories: Llibres
Escrit per: Antoni Tortajada
El Passallibres d'Ànima ha deixat els llibres de Sant Jordi al Cafè de l'Escorxador de Lleida (Carrer Roca Labrador, 4 bis, Lleida). Els podeu passara recollir a partir del divendres a les 10 de la nit. Hi trobareu els llibres dels autors que vam entrevistar dimecres: Lluís-Anton Baulenas, Joan-Lluís Lluís, Monica Zgustova, Sebastià Alzamora, Iu Forn, Pep Blay, Marta Gené i Víctor Garcia Tur.
Categories: General , Llibres

13/03/2009: Un que sap perdre

Escrit per: Ramon Piqué
Quina classe, amics

Compro sovint a Amazon.com i avui aquesta gent, que tot ho saben de tu (com a mínim dels teus gustos culturals segons el que compres), m’han enviat un mail on em recomanen un llibre. El text del correu diu més o menys: “t’hem enviat això perquè tu vas comprar tal disc i tal documental i és possible que aquest llibre sigui del teu interés”. Efectivament, senyor Amazon. M’interessa.

El llibre en qüestió és Black Postcards. A Rock & Roll Romance i són les memòries dels 45 anys i escaig que Dean Wareham porta anant pel món. Sí que és una edat en què és una mica d’hora per escriure les teves memòries, però no per personatges com aquest, que a aquesta edat ja en tenen un cabàs per explicar.
Wareham és un músic fantàstic perquè en tots els seus projectes musicals ha convertit en virtut la imperfecció. Hi ha una frase seva que ho explica perfectament: “hi ha coses per les quals efectivament moriries per assegurar que surten a la perfecció. Però no tot. L’orella no ho sent tot, i per tant, no cal que tot sigui perfecte”. Wareham és el perfecte autor maleït del rock de l’últim quart de segle, un autèntic perdedor. Nascut a Nova Zelanda, va passar la infància a Austràlia, l’adol·lescència a Nova York i va cursar estudis universitaris a Harvard. Allà, a Boston, a mitjans dels 80, bullia una escena musical intensa, que amb els anys cristal·litzaria en bandes d’estils diferents que havien d’alimentar el santoral alternatiu dels 80 i 90: Throwing Muses, Mission Of Burma, The Lemonheads o (sobretot) els Pixies. Entre tot aquest marasme va aparéixer Galaxie 500, un trio estranyíssim de poquíssima perícia musical, nom de cotxe dels anys 60 (un model de Ford) i un cantant que cantava fatal i tocava la guitarra a cops de puny: Dean Wareham.
Tot i que comercialment van ser una nul·litat, amb el temps Galaxie 500 han esdevingut una de les bandes influents i més copiades de la història quan l’indie va esclatar als 90 (que els hi preguntin a Los Planetas, per exemple). El seu amateurisme els va convertir en la banda de culte per antonomàsia. Després de tres discos i moltes baralles, i amb els comptes corrents plens de teranyines, es van separar. Wareham se’n va anar a Nova York i va formar a mitjans dels 90 Luna, el seu projecte més estable (set discos d’estudi i un directe). Luna recuperaven la cara amable de la Velvet Underground; i encara que tenia una sòlida base de fans i formava amb el canadenc Sean Eden un dels millors duos de guitarristes (per originals) que jo he vist mai damunt un escenari, tampoc van tenir un èxit comercial destacable. Després cansar-se de fer gires pel món i malviure, va finiquitar el projecte penjant deu amargs motius a la seva web per desfer Luna (el primer era “Rock and roll is killing my life”) i muntant una gira mundial de comiat que va passar per l’Apolo de Barcelona a l’abril de 2004, concert que sovint rememorem amb el Dimas (allà estàvem els dos), perquè el moment era certament emotiu.
Wareham va ressucitar amb Dean and Britta, projecte que l’uneix musicalment amb la seva esposa, la baixista Britta Phillips. Amb dos discos en solitari d’aromes gainsbourguians i de nouvelle vague, Dean And Britta són una mena de Nancy Sinatra & Lee Hazlewood contemporanis una mica més marcians. Sense massa èxit tampoc: fa un parell d’anys van presentar el seu segon disc a la sala Zac de Barcelona (concert al qual vaig anar amb el Dimas també, per cert), en un bolo on els assistents no superàvem la trentena. Deliciós.
No hi ha una sola cançó de cap dels projectes d’aquest home que no m’agradi. Actor i artista frustrat, músic maleït, excel·lent versionador (és un fanàtic dels covers), amb un caràcter introvertit i difícil, però amb un talent musical innegable, la figura de Wareham sempre m’ha captivat per la seva incapacitat de trobar el lloc adequat a la pista del circ del rock, i pel fet de transitar sempre per la cuneta del show business. I això malgrat ser aplaudit sovint per la crítica i tenir una legió de fans irreductibles (per exemple: té una de les webs no oficials -feta per fans- més completa i ben cuidada que jo hagi vist mai, molt més que la seva web oficial: és aquesta).
Black Postcards explica totes aquestes coses i moltes més. El títol ve d’una cançó homònima de Luna (poc important en el seu repertori) que tancava gairebé tots els concerts de la seva gira de comiat, perquè la lletra de la cançó (malgrat haver estat escrita anys enrere) expressava sense voler el cansament de la banda. La penjo en l’últim concert de Luna al llegendari Ballroom de Nova York i vosaltres mateixos descobrireu el perquè. El llibre me’l compraré. Malgrat que, n’estic segur, se’n vendran ben pocs: és el que té publicar les memòries d’un perdedor professional.


Categories: Llibres , Música
Escrit per: Antoni Tortajada
Al principi, em va irritar una mica -un altre llibre que ratlla l'autoajuda, no, sisplau, vaig pensar. Però aviat la irritació es va transformar en una certa curiositat i, de seguida, en un interès descarat. I m'he trobat a les tres de la matinada dient: "sisplau, sisplau, que algú salvi aquesta parella de pobres protagonistes!"
"La solitud dels nombres primers" és la història d'un noi i una noia, dels vuit als trenta-cinc anys. Són dues persones "diferents", que han perdut la capacitat d'empatia amb l'entorn per tragèdies infantils, i que intentaran trobar-se durant les pàgines d'aquesta novel·la. La metàfora dels nombres primers funciona. Un nombre primer, ja ho sabeu, és aquell que només és divisible per u i per ell mateix: 1, 3, 5, 7, 11, 13... i així, cada vegada més distanciats. Però, ningú no sap per què, de tant en tant, posem que cap als 4 bilions, apareixen dos nombres primers gairebé junts... gairebé, perquè entremig sempre hi ha un nombre parell. Estan gairebé de costat, gairebé podrien tocar-se... però, ai!, mai no ho arriben a fer. Si la metàfora us sona, acabareu devorant aquest llibre com m'ha passat a mi.
Lectura fàcil, fàcil, però digestió difícil. I l'autor, Paolo Giordano, que només té 28 anys, és un encant. Molt aviat el podreu veure a ÀNIMA.
Categories: Llibres