Escrit per: Ànima
Laura Conejero i Ramon Madaula tornen a formar parella sobre l’escenari en l’obra d’Éric-Emmanuel Schmitt “Petits crims conjugals”, un “thriller” que analitza les relacions de parella després de quinze anys de convivència. Aquest dilluns han estat amb nosaltres per parlar-nos d’aquesta història, que podem veure al Teatre Poliorama fins al 24 d’abril.

null


Nom:
Ramon Madaula Canadell
Laura Conejero


Edat:
Ramon: 48
Laura: 44


Lloc de naixement:
Ramon: Sabadell
Laura: Barcelona


Un lloc per viure:
Ramon: Valldoreix
Laura: El Pla de l’Estany


Què no s’imagina la gent de tu?
Ramon: Em fa pànic parlar en públic
Laura: La quantitat de bardisses que he tallat amb una desbrossadora


Un actor/actriu que admiris?
Ramon: Els argentins en general
Laura: Barbara Stanwick


Amb quin director t’agradaria treballar?
Ramon: No tinc preferències, m’estimo més parlar de quins autors no he interpretat i m’agradaria fer-ho. Per mi, el més important en el teatre és l’autor, és l’autèntic creador
Laura: Amb Julio Manrique


El pitjor moment que has passat damunt d’un escenari?
Ramon: Les estrenes en general, i quan has de fer una funció i estàs malalt
Laura: El dia que va caure una eina que algú havia deixat oblidada al costat d’un focus, enmig d’una representació


Un llibre per llegir dues vegades?
Ramon: Qualsevol conte o obra de Chéjov
Laura: La néta del senyor Linh, de Philippe Claudel


A qui convidaries a sopar a casa (que no coneguis)?
Ramon: Joaquín Sabina. I si estigués viu, Santiago Rusiñol
Laura: El psiquiatre Claudio Naranjo


Què t’anima?
Ramon: El bon temps i el mar
Laura: La companyia de persones lúcides, la percussió i la muntanya


Què et desanima?
Ramon: El pensament únic
Laura: La manca de generositat
Categories: General , Teatre i dansa
Escrit per: Ànima
null


Durant els últims deu anys, el teatre argentí ha pres cada vegada més importància i ha arribat a les principals capitals europees, com Barcelona, París o Berlín. Aquesta setmana hem conegut alguns dels seus rostres més representatius, molts dels quals han participat en els darrers èxits teatrals de Catalunya.
Dario Grandinetti (actor), Claudio Tolcachir (actor i dramaturg) i Rafel Spregelburd (actor i dramaturg) ens han ajudat a comprendre què fa que Argentina estigui formant el seu propi Broadway a l’Avinguda Corrientes.
Obres amb personalitat, interpretacions carregades de veritat, directors alternatius i multitud de peces comercials i underground. Aquests són alguns dels elements que conformen aquest còctel d’actors i directors argentins que, gràcies a l’èxit, ara viuen amb un peu a l’Argentina i l’altre a Europa.
I tot això provinent d’un país que ha patit una potent crisi econòmica. Una crisi, però, que paradoxalment ha fet que molts argentins es refugiessin a les sales de teatre per evadir-se de la situació. Ara moltes d’aquestes peces s’estrenen a tot Europa de la mà d’una nova generació de directors que veuen el teatre com una part viva de la realitat. L’última estrena és, al Teatre Borràs de Barcelona, La omisión de la familia Coleman, amb direcció de Claudio Tolcachir.
Categories: General , Teatre i dansa
Escrit per: Ànima
Posem contra la paret la Montserrat Carulla o, com molts l’anomenen, simplement la Carulla. L’actriu ha vingut al nostre programa per presentar-nos la seva última obra on dóna veu al Quadern Gris de Josep Pla.

Montserrat Carulla

Nom: Montserrat Carulla i Ventura

Edat: 80

Un lloc per viure: Estic bé a Barcelona

Quina altra vida t’agradaria viure? Repetiria la que he viscut

Un actor/actriu model? N’hi ha molts que admiro, no puc dir noms

Un director amb qui t’hagués agradat treballar: Charles Chaplin

Una pel•lícula que t’emocioni: Luces de la ciudad, del mateix Chaplin

Un paper pendent: La visita de la vella dama, de Friedrich Dürrenmatt

Un llibre que tornaries a llegir: La pietat perillosa, de Stefan Zweig

Una cançó que t'agradaria haver compost: El cant de la llibertat, de l’òpera Nabucco

Què et desanima? La gent mesquina

Què t’anima? La vida
Escrit per: Ànima
Aquesta setmana hem acompanyat Marc Rosich a l’estació de Sants, un indret molt familiar per a aquest autor i director teatral que té un peu aquí i un altre a Madrid. Ara marxa a la capital de l’Estat, on al març s’estrenarà Falstaff, una adaptació d’Enric IV de W. Shakespeare que Rosich ha fet juntament amb Andrés Lima. Simpàtic i sempre rialler, aquest dramaturg és un cul inquiet. Abans d’anar-se’n, l’acompanyem a l’assaig d’una altra obra que té en marxa: Rive Gauche. Dirigida per en Rafel Duran, l’obra és una comèdia protagonitzada per dues llibreteres del París dels anys 30 i s’estrenarà el 23 de febrer a la Sala Muntaner de Barcelona. Però això no és tot: a finals d’aquest gener, el TNC estrenarà la seva adaptació de Pedra de tartera, de Maria Barbal.

null
Categories: Entrevista , Teatre i dansa
Escrit per: Ànima
Sergi Belbel

Sergi Belbel seu contra la paret d’Ànima. Estrena al Teatre Nacional de Catalunya, del qual n'és director, Agost, un tragicomèdia implacable sobre la família.

Nom: Sergi

Cognoms: Belbel Coslado

Edat: 47

Lloc de naixement: Terrassa.

Un lloc per viure: Barcelona i Copenhaguen.

Què no s’imagina la gent de tu? No ho sé... que faig la compra al mercat els dissabtes i que m’agrada cuinar, per exemple.

Un director teatral de referència per a tu? Declan Donnellan.

Un dramaturg de referència per a tu? Shakespeare.

Un llibre per llegir dues vegades: Madame Bovary, de Gustave Flaubert.

Una cançó que t’agradaria haver compost: Mack the knife, de Kurt Weill i Bertolt Brecht.

L’última pel•lícula amb què has plorat: Vaig plorar molt amb Camino.

L’última pel•lícula amb què has rigut: Cantant sota la pluja i devia ser la dissetena o divuitena vegada que la veia.

Un espectacle en viu per recordar: Kontakthof, una peça de la coreògrafa alemanya Pina Bausch.

La pitjor crítica que has rebut: Per mòbil, de tots els crítics d’aquí, sense excepció.

Què t’anima? Veure com els joves fan molt bon teatre.

Què et desanima? En aquests moments, aquesta crisi que no sembla tenir final.

Actor o actriu (viu o mort) a qui t’agradaria dirigir? No sóc gens mitòman però... posats a somiar, Meryl Streep. Ara, on hi hagi la Lizaran...que marxin totes les altres, les de Hollywood incloses.

Una sèrie de TV de referència? Twin Peaks (de David Lynch i Mark Frost).

20/10/2009: Hamlet

Escrit per: Núria Maynou
Julio Manrique a la pell de Hamlet

Fa uns dies que el “Hamlet” dirigit per Oriol Broggi està de gira per terres catalanes. El que és evident, però, és que l’obra que representen els de La Perla 29 està pensada per l’escenari de la Biblioteca Nacional de Catalunya. No és que la posada en escena no estigui ben adaptada, però hi ha part del decorat que no m’acaba d’encaixar a qualsevol escenari ni tampoc amb l’obra en si. Tot i així, l’estil elegant i sobri d’alguns elements decoratius i del vestuari no deixa de ser encertat. De fet, hi dominen alguns colors –vermells, cru i negre- que marquen un estil concordant fins i tot amb la il·luminació. La música, simfònica i amb fragments operístics de cert dramatisme, apareix només com un teló de fons que s’avança en moments clau, però també hi queda com anell al dit. Parlem però del més interessant: la interpretació. El d’Ofèlia no és un dels papers més rellevants de l’obra, però, sens dubte, Aida de la Cruz el broda. La bogeria del personatge és d’una versemblança fascinant, i el seu cant exhibeix un talent musical que en realitat no sorprèn després de sentir la claredat, entonació i bona projecció amb què parla De la Cruz. Així, un dels moments més expressius de l’obra és l’escena en què Ofèlia conversa, a soles, amb Hamlet. Julio Manrique explota de bogeria i acaba convertint-se en un Hamlet admirable. Comença, com la representació en conjunt, d’una manera una mica rígida, però tot plegat acaba anant in crescendo d’una manera imparable. A més a més, l’obra té un punt transgressor en la posada en escena i el repartiment de papers. Però això que un actor interpreti més d’un personatge els ha dut a abusar dels audiovisuals, que, des del meu punt de vista, queden en desacord amb la resta de l’obra, una mica fora de lloc. Tot i així, Broggi conserva el text i l’esperit d’aquest clàssic shakespearià del XVII.
Aprofito aquest privilegi que hem tingut al nostre país de veure aquesta obra mestra d’un dels grans de la literatura per contrastar-ho, per sobre, amb les representacions que se’n van fer a la ciutat de Londres durant les mateixes dates. En aquesta ocasió, qui es va posar a la pell del príncep de Dinamarca va ser ni més ni menys que Jude Law, un Jude Law atlètic capaç de donar-ho tot sobre l’escenari, dia rere dia, al Wyndham’s Theatre (un èxit total del West End: van exhaurir entrades en un tancar i obrir d’ulls). A més, Law no podia estar més ben dirigit que sota l’expert Kenneth Branagh, que ja va interpretar i dirigir “Hamlet” el ’96. A l’escenari anglès l’obra lluïa un to solemne, elegant i obscur tot i la seva senzillesa en la posada en escena. Era més aviat auster, però ben pensat, amb una il·luminació perfectament precisa i unes grans interpretacions. Vaja, un espectacle imperdible, tant el de Branagh com el de Broggi. No crec que a Catalunya estiguem gaire lluny de com ho fan al West End. Potser en qüestió de musicals ja és una altra cosa, però no ens podem queixar perquè, aquí, de genis no ens en falten.
Categories: Teatre i dansa
Escrit per: Ànima
L’octubre ha començat i, amb ell, un grapat de noves propostes teatrals. Una d’elles és la 14a Mostra de Teatre a Barcelona que acull l’escenari del Teatre del Raval. Des d’avui fins a l’1 de novembre, tots els qui vulgueu veure espectacles de petit format i nous artistes del món de la faràndula podeu anar al barri del Raval i gaudir d’una d’aquestes obres diferents de les que es poden veure als grans teatres i festivals. Es tracta d’una mostra que té els orígens al 1996 i que funciona com a vehicle de promoció per a directors, actors o actrius emergents. Hi participen dotze projectes, alguns dels quals seran guardonats amb una gira per altres teatres de Catalunya. La companyia convidada a inaugurar la mostra és Excesos y Arrebatos amb El mundo de los simples, i els seguiran altres com la companyia Deloinerte amb R.I.P. o Teatre de la Unió amb Tot sembla una merda. Feu clic aquí per conèixer la resta de la programació.

Aquest és el cartell de la Mostra de Teatre
Categories: Teatre i dansa

29/09/2009: Urtain vs Nixon/Frost

Escrit per: Toni Puntí
Urtain vs. Nixon/Frost

La boxa uneix, curiosament, dos dels millors muntatges teatrals de la temporada. La boxa i unes interpretacions de premi: ja tinc ganes de veure el combat Roberto Álamo (Urtain)/Lluís Marco (Nixon) pels premis d'interpretació de l'any.
En el cas de l' Urtain de la companyia Animalario (les funcions del Romea acaben amb el públic dret aplaudint) la boxa hi és per raons evidents. Es tracta d'una d'història d'Espanya a través de la figura d'un símbol del franquisme com va ser el boxejador José Manuel Ibar, "Urtain".
En el cas del Nixon/Frost del Lliure, el llenguatge pugilístic apareix en el text de Peter Morgan. L'obra explica els prolegòmens i l'entrevista que el periodista David Frost va fer-li al president dels EUA, Richard Nixon, tres anys després que dimitís del càrrec. Per cert que, posats a triar, entre les dues versions del muntatge em quedo amb la més gran amb tota l'escenografia i la parafernàlia televisiva.
Al programa hem parlat dels dos espectacles amb entrevistes a l' Alberto San Juan (de la companyia Animalario) i als dos actors del Nixon/Frost (Lluís Marco i Joan Carreras). Us poso els vídeos (per si us ho vau perdre).



Categories: Teatre i dansa

24/03/2009: "Marx", el musical

Escrit per: Jofre Font
M’ha fet molta gràcia llegir aquesta notícia que ha sortit avui publicada a La Vanguardia.

M’agradaria molt poder veure aquesta versió d’ “El capital”, de Karl Marx, versió musical de Broadway, que es farà l’any que ve a Xangai.
El seu director afirma que l’adaptació no trivialitzarà el text marxista, però que “recordarà els musicals que es fan a Broadway i Las Vegas”.
Suposo que si algú pot fer realitat una contradicció tan gran com aquesta, combinar el marxisme amb el “Show Business” estil Las Vegas, són els xinesos.

La notícia m’ha recordat un documental que em va agradar moltíssim en el seu dia, “East Side Story” (1997), de la realitzadora romanesa resident a Berlín Dana Ranga.
En aquest film molt recomanable, Ranga ens descobria la gran producció de musicals cinematogràfics que es van fer a l’Europa comunista durant la guerra freda.
A banda de la carrera espacial i armamentística, els capitalistes i els soviètics també tenien una competició més curiosa i desconeguda a la gran pantalla, i mentre Hollywood produïa grans musicals com “West Side Story”, els comunistes també feien superproduccions musicals.
En el documental veiem els directors i les estrelles d’aquests musicals amb consciència comunista, que tenien com a escenari, no els carrers de Nova York amb atractives bandes juvenils, sinó les fàbriques stalinianes.
Recordo encara les imatges d’un d’aquests musicals que estava dedicat als camarades pagesos que cantaven damunt dels tractors de la col•lectivització agrària de Stalin, i que arribaven a fer fins i tot coreografies amb els tractors.
Per tant, queda clar que, si t’ho proposes, pots fer un musical del que vulguis. A veure doncs si ara algú s’atreveix a fer adaptacions en clau de musical de tractats filosòfics, com per exemple els que van escriure Kierkegaard o Schopenhauer.
Categories: General , Cinema , Teatre i dansa
Escrit per: Jofre Font
Quina ànima més captivadora té la Sol Picó.
Ahir vaig veure el seu darrer espectacle al Mercat de les Flors de Barcelona, amb les entrades exhaurides, i em va agradar moltíssim.
Us recomano que no us perdeu aquesta peça, “El llac de les mosques”, en què l’alcoiana, inspirada perquè ha superat els 40 anys, crea un espectacle divertit i trepidant, construït damunt d’un concert de rock.
Vull fer menció especial també de la banda que hi posa música i acompanya la Sol, i també de l’únic ballarí que l’acompanya, en Valentí Rocamora. La Sol i en Valentí fan una estranya parella que està al nivell de la que formen la Bibiana i en Toni.
De veritat, no us perdeu “El llac de les mosques”.
Aquestes són les pròximes dates que podreu veure aquesta obra i els llocs on es farà:

21/03/09 - Teatre Bartrina, de Reus
25/04/09 - Teatre Escorxador, de Lleida
10/05/09 - Teatre Municipal Xesc Forteza, de Palma


Categories: Teatre i dansa
  Següent