"AGAFA EL BARCO"

EMISSIÓ: dimecres 20 de desembre, a les 23.00, al 33, 30 dies a Internet

Una reflexió sobre l'últim tabú que queda a la catòlica República d'Irlanda: el del dret a l'avortament






Mentre que en molts països europeus ja fa molts anys que es va legalitzar el dret a l’avortament – França, per exemple, va commemorar recentment el 40è aniversari – en altres estats de la Unió Europea aquest dret de les dones encara no està garantit.

A Irlanda, potser el país europeu—juntament amb Polònia— on la religió catòlica impregna més profundament la societat i les institucions, l’avortament es castiga amb 14 anys de presó, d’acord amb la vuitena esmena de la seva Constitució.

Cada any, com abans passava a Espanya, milers de dones irlandeses viatgen fins al Regne Unit per accedir als seus centres hospitalaris i interrompre voluntàriament l’embaràs amb seguretat mèdica.
El terme popular a les converses entre les dones irlandeses per referir-se a la qüestió és “agafa el barco”. Una frase metafòrica, perquè, en realitat, avui en dia les dones solen viatjar amb avió fins al Regne Unit.

“Agafa el barco, això és el que vol dir per a mi anar a avortar” diu una de les protagonistes del reportatge. Una expressió, de fet, amb moltes connotacions negatives per a moltes dones: “agafa el barco i marxa del país a perpetrar un crim” segons la terminologia més conservadora i intransigent.

“Agafa el barco” és una reflexió sobre l’últim tabú que queda a la República d’Irlanda, el del dret a l’avortament. Una reflexió a través dels testimonis de Gillian, Vanessa, Melisa, Gerard i Gaye.

Dirigit per Camille Hamet i Séréna Robin




ENTRE REIXES, SENSE BURCA

EMISSIÓ: dimecres 20 de desembre a les 23.58, al 33.

Presó de Takhar. 40 dones. 34 nens. Quatre cel·les. No hi ha burques.


Una producció de Nimafilm.

null

La presó de Takhar, a l’Afganistan, és un dels llocs amb l’accés més restringit del planeta. Hi viuen quaranta dones amuntegades en només quatre cel·les i totalment aïllades del món exterior. “Entre reixes, sense burca” (“No burqas behind bars”) és el testimoni d’una història de coratge i dignitat per fer front a unes condicions de vida totalment obscenes, una història profundament convincent rodada a l’interior de la presó.

Normalment, les dones no tenen ni rostre ni veu a l’Afganistan. Són de les dones més oprimides del món, sense capacitat per parlar de la seva situació. Aquest documental vol ajudar a capgirar aquesta situació. La majoria de les quaranta dones empresonades a Takhar hi són per “delictes morals” i algunes per haver assassinat els seus violadors o marits abusadors. Una fa dotze anys que hi és per haver visitat la seva mare sense el permís del seu marit; una altra per haver aixoplugat una nena sense llar que després es va saber que s’havia escapat d’un matrimoni concertat amb un home 40 anys més gran que ella.



I així fins a quaranta dones que viuen confinades en una presó dins d’una presó, quatre cel·les incrustades en una presó de cinc-cents homes. Un espai minúscul que comparteixen dia i nit amb trenta-quatre nens i on algunes hi són des de fa deu, vint o més anys. Un món de murs molt alts en què el cel té la mida d’un segell. Irònicament, però, aquestes dones tenen més llibertat aquí que si fossin a casa seva. A la presó de Takhar no hi ha burques. No calen. No han d’ocultar els seus rostres a ningú perquè no hi ha ningú que les castigui per mostrar el rostre. Aquí el burca és irrellevant. I reblant el clau de la ironia, també tenen veu.

Les dones de la presó de Takhar expliquen històries increïbles, històries punyents, històries de coratge i resistència. Històries que ajuden els espectadors a comprendre la tragèdia de la vida d’algunes de les dones més vulnerables i oprimides del planeta.

Dirigit per Nima Sarvestani.