EMISSIÓ: dimecres 4 de novembre a les 23.15, al 33.

Una producció de la DR Danish Broadcasting Corporation.



“Ara arriba el Prozac. Prozac! El Prozac promet pau i llibertat a totes les persones amb dificultats arreu del món! Pau i llibertat! Alliberarà la gent i els convertirà en... En allò que sempre han volgut ser. Increïble!”. Tot va començar amb una píndola que semblava un miracle, tal com recorda al començament del documental “La cara fosca d’una pastilla” (“Pillens morke side”) el professor emèrit de Psiquiatria Bruno Müller-Oerlinghausen, amb deu anys d’experiència al capdavant de la comissió de metges alemanys contra les drogues.



Havia començat una nova era i la clau de l’èxit va ser la teoria del “desequilibri químic”: la depressió és el resultat del desequilibri de la serotonina en el cervell. Els nous antidepressius -anomenats ISRS- restitueixen aquest equilibri, simplement. La teoria va convèncer molts metges que el podien prescriure amb seguretat per abordar les causes biològiques i químiques de diferents tipus d’ansietat i de depressió.

I així, la paraula Prozac -producte desenvolupat per l’empresa farmacèutica nord-americana Eli Lilly- es va convertir molt aviat en una paraula familiar. A continuació, altres empreses es van afanyar a posar-se al dia amb els seus propis antidepressius, batejats també amb noms de caire futurista: Zoloft, venut per Pfizer; Paxil, venut per Glaxo Smith Kline... Des de principis dels anys 90, la venda dels antidepressius no ha deixat de créixer i moltes persones consideren que la píndola els ha ajudat.



Els antidepressius són un dels medicaments que ha tingut un augment de consum més important en els últims anys a tot el món. A Escandinàvia, el 10% de la població en pren; als EUA, arriba a un 15%; al món occidental, un de cada 10 adults en pren. Amb unes vendes globals d’aproximadament 20.000 milions de dòlars, aquests medicaments són avui un dels productes més lucratius de la indústria mèdica. I un exèrcit de venedors s’han convertit en la columna vertebral d’aquest increïble èxit.



Sembla que tot són avantatges, però hi ha coses que no sabem, efectes secundaris negatius que les empreses farmacèutiques no volen revelar per por d’una caiguda de les vendes. En alguns casos, els antidepressius poden provocar l’efecte contrari a l’esperat, o coses pitjors. Moltes vides s’han vist afectades per la cara fosca del que havia de ser el medicament que resoldria tots els nostres problemes. Però, és possible que la mateixa píndola pugui enviar-nos a les regions més fosques de l’ànima? Podria haver-hi algun vincle entre la seva ingesta i determinades actituds violentes? Fins a quin punt tot s’hi val per augmentar les vendes d’un producte potencialment perillós, especialment en determinades franges d’edat, i que cal receptar amb molta prudència?

“La cara fosca d’una pastilla” és una investigació periodística que entra a les entranyes d’una de les històries mèdiques de més èxit del nostre temps.

Dirigit per Helene Auro.