Estrena dimecres 28 de novembre
El perquè de la pobresa / Why poverty?

Quan és excessiva, la desigualtat?

Park Avenue 740. En aquest bloc de pisos de Nova York viuen unes quantes de les famílies més riques dels Estats Units, però només a deu minuts en cotxe més cap al nord hi ha una altra Park Avenue: la del Bronx Sud, on més del 50% dels veïns necessita cupons de l’administració per alimentar-se i on les criatures tenen vint vegades més probabilitats de morir assassinades. Els últims trenta anys, als Estats Units la desigualtat entre rics i pobres s’ha disparat. Avui, el somni nord-americà només és possible pels que tenen prou diners per comprar favors als legisladors de Washington.



Park Avenue, un dels carrers més coneguts de Nova York, travessa tot Manhattan i fins i tot penetra en el Bronx. El llarg sector que queda entre l’Estació Central i el carrer 96 és un dels més cars de tot el mercat immobiliari mundial. I un dels blocs més exclusius d’aquest veïnat de multimilionaris és el del número 740.

El va fer construir James T. Lee, l’avi de Jacqueline Kennedy, el 1929, i hi viuen uns quants integrants del famós “1% més ric de l’1% més ric”. Els 31 pisos de la casa valen desenes de milers de dòlars el metre quadrat. A Park Avenue 740 hi viuen més multimilionaris que a cap altre edifici de tots els Estats Units.

“Aquesta gent controla el planeta. Presideixen les empreses més importants del món, i no són gaires, però tenen molt mal caràcter, i per treballar allà has de saber aguantar moltes coses, perquè has de tractar amb multimilionaris, amb la gent més desagradable del món”, diu un antic porter del bloc.



Deu minuts en taxi més al nord, a l’altra banda del riu Harlem, Park Avenue penetra en el Bronx sud, on més de la meitat dels veïns arriben a final de mes gràcies als cupons per comprar aliments, l’atur passa del 19% i les criatures tenen vint vegades més probabilitats de morir assassinades que les de la Park Avenue dels multimilionaris.

“Entre els nord-americans més rics i la resta sempre hi ha hagut una diferència considerable, però aquests últims trenta anys les coses han canviat molt. La diferència s’ha convertit en un abisme”, diu Alex Gibney, l’autor del reportatge. I afegeix: “Des de l’any 2010, les 400 persones més riques del país sumen més patrimoni que el 50% amb menys diners de la població, que són 150 milions de persones. I els podríem preguntar què pensen fer amb tots aquests diners”.





Jacob Hacker, politicòleg de la Universitat Yale, creu que han fet servir els diners per enderrocar el somni americà. “L’acumulació de riquesa al cim de la piràmide social està canviant el funcionament de la política nord-americana; està canviant la forma i l’aspecte de la societat”, explica. “Hem entrat en un cercle viciós. Els de dalt de tot han guanyat molts diners i han invertit en polítiques que els són favorables, de manera que els negocis cada vegada els van millor i, per tant, cada vegada tenen més diners per invertir en política.”



Els ocupants dels sumptuosos pisos de Park Avenue 740 reben sovint la visita de presidents i senadors i els prometen que els donaran milions de dòlars per a les campanyes electorals si els fan pagar menys impostos. Són persones com Steve Schwartzman, president del grup Blackstone, que en una festa que va organitzar a casa seva per reunir fons per a George Bush fill va aconseguir 1.200.000 dòlars en un quart d’hora; o com David Koch, que es calcula que ha repartit uns 200 milions de dòlars entre aproximadament un terç dels congressistes. Mentrestant, els veïns de la Park Avenue del Bronx no poden donar diners als presidents i pateixen les reduccions de la despesa pública que es generen, inevitablement, quan els rics paguen menys impostos. Els nord-americans pobres poden votar, però és possible que els hagin tancat definitivament la porta de la mobilitat social.

El psicòleg de la Universitat de Califòrnia Paul Piff ha estudiat les conseqüències de les desigualtats entre rics i pobres, i compara la mobilitat social dels Estats Units amb una partida de Monopoly en què un jugador fa trampes. “El somni americà es basa en la igualtat d’oportunitats entre els jugadors, però, en realitat, hi ha grans grups de ciutadans amb qui el joc és injust, perquè no els ofereixen aquestes oportunitats. Per ells, la partida comença amb totes les propietats comprades i els diners en mans d’un altre dels jugadors”, diu Piff. Tot i això, sembla que els jugadors que disposen d’un sol dau i molt pocs diners continuen creient que poden superar tots els obstacles.

Amb el seu documental sobre les dues Park Avenues, Alex Gibney planteja l’eloqüent argument que l’extrema solvència econòmica d’una minoria s’ha utilitzat per imposar les seves idees a la resta dels nord-americans. O, en paraules de la columnista de la revista “New Yorker” Jane Mayer: “Han aconseguit girar el ressentiment de la classe mitjana, que al llarg de les últimes dues dècades ha perdut molt poder adquisitiu, contra els que hi ha sota la classe mitjana, quan aquest ressentiment s’hauria d’haver dirigit contra l’1% superior de l’1% superior, que cada vegada és més ric”.



Els pares del Bronx es conformarien podent oferir als seus fills salut, seguretat, espais per jugar i un ensenyament digne, però cada vegada tenen menys possibilitats d’aconseguir tot això, mentre que els nens i nenes de Park Avenue 740 es preparen per heretar la Terra. Ens ho recorda l’exporter de l’edifici: “Diria que els fills s’adonaven que eren multimilionaris quan tenien entre dotze i quinze anys. Fins llavors, tornaven de l’entrenament de futbol i et saludaven afectuosament, com si fossis un amic més. Però un bon dia, de cop i volta, sortien de l’ascensor i eren una altra persona. Caminaven d’una altra manera. Caminaven com els seus pares. I m’imagino que els seus pares havien tingut una conversa seriosa amb ells i els havien explicat com era la seva vida; que ells eren multimilionaris i els altres eren el porter, els criats, el xòfer, etcètera, i que aquestes persones no eren importants.”

Dades:

Entre el 1979 i el 2009, els ingressos del 5% més ric dels nord-americans van augmentar un 72,7%, i els del 5% més pobre van disminuir un 7,4%.

L’any 2009, els presidents de les grans empreses nord-americanes guanyaven, com a mitjana, 263 vegades el sou mitjà dels seus compatriotes.

L’1% més ric de les famílies nord-americanes posseeix el 42% de tota la riquesa del país.