Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
LA FESTA MÉS GRAN DE LA HISTÒRIA


EMISSIÓ: dimecres 23 de maig, a les 23.00, al 33, 7 dies a Internet (GEO blocat a Espanya)


La gran festa organitzada pel xa de l’Iran, Reza Pahlavi, l’octubre de 1971 per commemorar el 2.500 aniversari de la monarquia persa va ser el principi de la fi del seu règim.




El 1971, el xa de l'Iran, l'autoproclamat "rei de reis", va celebrar el 2.500 aniversari de la monarquia persa organitzant la festa més famosa i més imponent de la història.




Reza Pahlavi hi va destinar grans recursos, el diner no era cap problema: es va construir un aeroport internacional i 80 quilòmetres d'autopista per arribar al lloc del desert, a les antigues ruïnes de Persèpolis, on se celebrava l’esdeveniment.

Durant més d'un any, es va crear un oasi esplèndid ple de boscos, flors, fonts i es van importar d’Europa 50.000 ocells cantaires. Fins i tot un dels més cèlebres restaurants del món, el Maxim's de París, va haver de tancar durant dues setmanes per atendre les comandes del xa.
A les dones convidades se’ls va oferir una caixa forta, tot un búnquer, per a les seves joies, i els avions militars iranians anaven i venien de París amb 150 tones d'equips de cuina.

Tot - excepte el caviar - va ser traslladat des de França per al gran esdeveniment que commemorava la història persa.
Però la festa volia ser alguna cosa més: per al xa, personalment, l’afirmació de la seva glòria absolutista. Internacionalment, l’objectiu era aconseguir situar el país en l’esfera de les grans nacions del món.

Internament, la realitat va ser ben diferent. Els historiadors coincideixen que aquesta festa extravagant i grandiloqüent, en un país amb grans bosses de pobresa, va ser l'inici de la cadena d'esdeveniments que van culminar en la revolució islàmica de l’aiatol·là Khomeini i en l’exili del mateix xa i de la seva família.

Dirigit per Hassan Amini
.
Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
RÚSSIA: LES DONES DELS OLIGARQUES


EMISSIÓ: dimecres 16 de maig, a les 23.00, al 33, 30 dies a Internet (GEO blocat a Espanya)


El somni de casar-se amb multimilionaris es pot convertir en un horrible malson. Aquesta és la història d’algunes dones dels oligarques russos.






A l'era soviètica, la població russa vivia en una economia de constant escassetat. Sota el model socialista que imperava al país, l'estat ho controlava tot i distribuïa tots els béns i productes. Però la Unió Soviètica es va enfonsar, i tot el que era propietat de l'estat es va malvendre, com va passar en alguna de les repúbliques constituents, entre les quals la nova Rússia. De cop i volta, els diners es van convertir en la preocupació número u.




A conseqüència de les lluites per apoderar-se d'una part de l'estat soviètic, es va desfermar el caos. Aquella guerra brutal va portar a la creació d'una nova classe: la dels oligarques russos. Era un club dominat per homes, com ho havia estat l'antic politburó, on joves sense escrúpols es podien fer rics de manera immediata. La majoria d'aquests homes ja s'havien casat durant l'era soviètica. Les seves esposes, abans condemnades a treballar per partida doble a casa i a la feina, estaven encantades de deixar que els seus marits guanyessin tots els diners.

Aquestes dones feien costat als marits en tots els seus negocis i disputes, fins i tot corrent el risc de quedar-se viudes. Com a contrapartida, van tenir una vida plena de luxes. Eren clientes habituals de centres turístics de primera categoria, salons de bellesa i botigues d'alta costura. Però, es clar, ni els tractaments més exquisits poden frenar els estralls del pas dels anys. I era estrany que el matrimoni d'un oligarca sobrevisqués.

El documental segueix les històries de tres dones: Natalia, l’ex esposa del multimilionari Vladimir Potanin (l'home més ric de Rússia), Alena, l'ex esposa i copropietària rica de 'Red Stars', un important estudi de gravació a Rússia, i Maria, que vol fer realitat el seu somni de Ventafocs convertint-se algun dia en l'esposa d'un milionari.

Dirigit per Alexander Gentelev



.

27/04/2018: "Adeu, cotxe"

Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
ADEU, COTXE


EMISSIÓ: dimecres 9 de maig, a les 23.00, al 33, 30 dies a Internet (GEO blocat a Espanya)


Des de fa uns anys, els joves mostren cada cop menys interès per conduir i tenir cotxe. Però aquest és només un dels factors que impulsen el gran canvi en què està immers el món del transport.




N’hi ha d’altres, com l’ús creixent de l’electrònica en els vehicles, que serà decisiu per llançar els primers cotxes completament autònoms, com el que prepara Google. O l’aparició de cotxes elèctrics, com els últims models de Tesla, que seran claus en la lluita contra el canvi climàtic. I el naixement de plataformes com Uber i RideAmigos, entre altres, que suposen una revolució pel que fa a la manera com ens movem per les ciutats.




L'amor d'Amèrica per l'automòbil disminueix. Les generacions més joves ja no se senten lligades als cotxes tradicionals. La indústria de l’automòbil està començant a reconèixer aquesta tendència, i els seus executius estan desesperats per trobar solucions fora per continuar sent viables.

Per als joves, els cotxes ja no tenen un paper primordial de cara a l’estatus social. En gran part, altres tecnologies, com ara els telèfons intel·ligents, han assumit aquest paper. La necessitat de la propietat del cotxe ha estat substituïda per l'ús del transport públic i dels serveis d'ús compartit com Uber.
No és tant el “triomf de la consciència ecològica” com el fet que la majoria de joves simplement la troben una decisió més econòmica i pràctica que s'adapta millor a la seva forma de vida. No hi ha més trànsit, ni més despeses innecessàries, ni frustracions d'aparcament.

Com planifiquen aquest canvi les empreses automobilístiques? Els seus primers passos comencen a aparèixer al mercat. Els centres de recerca automotriu es mouen des de la capital del sector automobilístic de Detroit fins a Silicon Valley. Igual que tants altres productes fermament establerts que han lluitat per mantenir-se rellevants amb els temps canviants, els cotxes s'estan digitalitzant. Avui dia, les noves tecnologies permeten que el cotxe es comuniqui a través del nostre telèfon mòbil i que les actualitzacions s'apliquin de manera remota a través d'una connexió wifi. Mentrestant, els cotxes elèctrics s'estan tornant més nets i més eficients, i les aplicacions creixen amb més facilitat per obrir moltes opcions addicionals.

El documental també explora la forma més avançada de transport modern: el vehicle autònom. Gràcies als esforços d'empreses com Google, estem entrant en la nova era de l'automòbil. Els investigadors afirmen que aquesta tecnologia podria proporcionar una conveniència i seguretat inigualables, però d'altres es preocupen per les implicacions potencialment negatives.

Dirigit per: Martijn Kieft


.
Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
TESTIMONIS DE CÀRREC


EMISSIÓ: dimecres 2 de maig, a les 23.00, al 33, 7 dies a Internet (GEO blocat a Espanya)


Arribarà el dia en què seran jutjats els crims contra la humanitat a Síria. Ja s'estan recollint les proves.




En silenci, discretament, darrere dels estralls de les bombes i del patiment immens de la població civil a Síria, ciutadans que sovint es juguen la vida recullen proves de crims contra la humanitat per portar-los, algun dia, davant el Tribunal Penal Internacional o una cort internacional que els pugui jutjar. No importa qui els hagi comès, l'exèrcit d'Al-Assad, els seus aliats, les milícies integristes d'Al-Nusra, l'ISIS (Estat Islàmic)... Es denunciarà cada crim, cada violació dels drets humans, un cop s'hagin recollit les proves adequadament i puguin ser acceptades per un tribunal independent.



És a Antioquia, a Turquia, on està situat el nervi central de la recollida de proves. Ha estat un llarg camí, gens fàcil. Moltes de les proves que espontàniament van anar recollint diversos ciutadans, sobretot gràfiques, no serveixen de gaire. És una feina que s'ha de fer metòdicament, aportant dades, mesures, rastres, material..., tot allò que sigui inqüestionable en mans de la justícia.

Ibrahim va fer l'abril del 2013 una investigació sobre l'ús d'armes químiques per part de l'exèrcit d'Al-Assad. Es tractava de demostrar el que l'administració d'Obama esperava teòricament: la vulneració de la "línia vermella" que donaria pas a un atac de càstig contra el règim de Damasc.
Ake Sellstrom, representant de les Nacions Unides encarregat del cas, va recollir les proves d'Ibrahim, però "per desgràcia, no podíem agafar tot el treball que va aportar i incloure'l a l'informe tal com estava. No es podia demostrar la traçabilitat total. Això vol dir que ell va documentar aquell cas, però no podia certificar totes les etapes de la recollida de proves, des del primer moment fins que ens les va confiar."

A partir d'aquella frustració, diverses ONGs occidentals van fer una formació a diversos ciutadans sirians, com l'Ibrahim, perquè fossin els seus ulls i les seves orelles sobre el terreny i transformar aquells ciutadans activistes en autèntics investigadors professionals i neutrals per recollir les proves segons els estàndards de la justícia internacional. Abdelkader, un advocat que opera des de la ciutat de Gaziantep, ha creat un institut dedicat a la recopilació i la documentació de violació dels drets humans, siguin quins siguin els culpables.

El reportatge "Testimonis de càrrec" ens mostra com fan la feina aquests ciutadans anònims. Un dels casos més esfereïdors és el basat en el testimoni de dos homes que van declarar que tenien 53.000 fotos d'11.000 cadàvers, més de la meitat dels quals eren presoners torturats fins a la mort pel règim. Les proves les va anar recollint un funcionari del règim d'Al-Assad. El cas va arribar a les Nacions Unides i era la base per a una resolució de condemna del Consell de Seguretat de les nacions Unides. Però Rússia la va vetar.

Els activistes, però, no cauen en el desànim definitiu: estan convençuts, com va passar amb l'Alemanya nazi, amb l'antiga Iugoslàvia, amb Bòsnia, amb Ruanda..., que algun dia els testimonis de càrrec seran definitius per condemnar els culpables.

Dirigit per Garance Le Caisne i Olivier Joulie
.
Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
LES ÀVIES DE TXERNÒBIL


EMISSIÓ: dimecres 25 d'abril, a les 23.00, al 33, 7 dies a Internet (GEO blocat a Espanya)


32 anys després de la catàstrofe de Txernòbil, a la zona nuclear restringida, d'accés privat i públic prohibit, regna la desolació... excepte per unes àvies irreductibles.




El 26 d'abril de 1986, l'incendi i l'explosió del reactor número 4 de la central nuclear de Txernòbil va provocar una de les pitjors catàstrofes ambientals de l'era moderna. Just 30 anys després, un immens sarcòfag nou cobrirà el vell, perillosament deteriorat pel pas dels anys: fa 29 anys que surt pols radioactiva per les esquerdes. La contaminació continua plenament activa al voltant de la central.




La zona d'exclusió que envolta Txernòbil és coneguda amb el nom de "zona morta". Uns 2.600 quilòmetres quadrats oficialment tancats per sempre, sota el control del ministeri d'Emergències, on la contaminació és invisible però constant. No hi ha de viure ningú, tots els residents van ser evacuats fa 30 anys però... un grup de dones irreductibles, "babuixques", àvies d'entre 70 i 80 anys d'edat, resisteixen a les seves granges, les seves llars de tota la vida. Algunes van ser evacuades el 1986 i hi van tornar al cap del temps a peu, superant els filferros que envolten la "zona morta". D'altres, com Hanna Zavorotnya, de 80 anys, mai s'han mogut d'on són: "Dispara'm un tret i cava la meva fossa, perquè si no, no aconseguiràs que marxi" li va dir al soldat que l'instava a ser evacuada immediatament. "Vaig sobreviure a Stalin i a les atrocitats dels nazis, així que no fugiré d'un enemic invisible", diu en el reportatge.

"Les àvies de Txernòbil" segueix la vida quotidiana de les àvies, els seus rituals, la subsistència a partir del conreu de productes en uns terrenys altament tòxics. No els importa. Valentyna, de 72 anys, està convençuda que, si s'hagués quedat a Kíev, ja estaria morta: "Tots els cotxes deixen anar la taula periòdica sencera a l'aire, això t'ho fiques als pulmons. Aquí a la zona d'exclusió, la vida no s'ha aturat mai. Jo no me'n vaig ni a punta de pistola"

Un equip militar especialitzat controla la radiació en el cos de les àvies i dels productes que conreen. Un control rutinari des de la complicitat i amistat entre els soldats i les dones.

Paral·lelament, una de les guies de l'agència governamental responsable de les visites controlades a la zona de Txernòbil ens detalla la informació sobre la zona d'exclusió. Una zona visitada regularment per tot tipus de "tribus", especialment pels aficionats a un videojoc que transcorre a la "zona morta", i que decideixen experimentar el risc endinsant-se en l'ecosistema inquietant i tòxic de l'àrea contaminada.

Dirigit per Holly Morris i Anne Bogart
.
Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
LA NOVA ESCLAVITUD A LA GRAN BRETANYA


EMISSIÓ: dimecres 18 d'abril, a les 23.00, al 33, 30 dies a Internet (GEO blocat a Espanya)


Un documental que explora l’ascens de l’esclavitud moderna al Regne Unit. Un retrat del món fosc del treball forçat a través dels ulls de les persones que n’han estat víctimes.




“Era com un camp de concentració”, diu una de les víctimes, Mark Ovenden. Ell era un dels esclaus d’una família de cinc membres organitzats com una banda criminal. L’obligaven a treballar a canvi de res, vivia en unes condicions absolutament precàries i el maltractaven i amenaçaven si intentava fugir.




Ovenden era un sensesostre que va ser recollit als carrers de la localitat de Bournemouth per la banda. Li van oferir treball a l’empresa Greenacres, a Bedforshire. I allà va començar el seu malson d’esclavitud a les ordres d’aquesta família de delinqüents que vivia una autèntica vida de luxe a costa dels drogodependents i dels alcohòlics.

La família, els Connors, posseïa diverses cases amb tot tipus de luxes, una flota de cotxes, incloent un Rolls-Royce i un Mercedes d’alta gamma, feien creuers i festes al Carib, a Mèxic i a Dubai, i disposaven de 500.000 lliures al banc.

La seva fortuna provenia de construir calçades d'accés i patis utilitzant una força de treball d'homes vulnerables que mantenien en condicions escabroses, a qui no pagaven cap sou i a qui aconseguien doblegar durant anys per por a la violència. A canvi del seu treball oferien als treballadors cànnabis, alcohol i un menjar miserable.

Desenes de treballadors esclaus depenien dels Connors. Però era la punta de l’iceberg: es calcula que al Regne Unit viuen en aquestes condicions d’esclavitud més de 13.000 persones. Treballadors amb setmanes laborals de més de 115 hores sense sou i en condicions de vida absolutament deplorables.

Bandes com els Connors s’estenen per tot el país aprofitant-se de les persones més vulnerables de la societat. La mà d’obra preferida ja són les persones sensesostre: més “barat” que el tràfic de persones des de l’estranger.

Megan Stewart, que encapçala la campanya contra aquesta nova esclavitud, assegura que com més vulnerables siguin les persones, com més addictes a la droga o a l’alcohol, més possibilitats de ser captades per les bandes. Són el tipus de persones que busquen.

Dirigit per Janice Sutherland


.

29/03/2018: "El preu real"

Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
EL PREU REAL


EMISSIÓ: dimecres 11 d'abril, a les 23.00, al 33, 30 dies a Internet (GEO blocat a Espanya)

Una reflexió sobre el món de la moda de baix cost “fast fashion” occidental i allò que hi ha al darrere: l’explotació i el maltractament de milions de persones en països del Tercer Món.




La moda sí que incomoda. I molt. Això és el que va descobrir el documentalista Andrew Morgan un matí en què fullejava “The New York Times”. La foto de la portada li va cridar l’atenció: dos nens de Bangladesh caminaven davant d'un mur gegant, cobert de missatges de reclam per a persones desaparegudes. El 24 d'abril del 2013, l'edifici de vuit pisos Rana Plaza, als afores de Dacca, la capital, es va ensorrar sobre els empleats de la fàbrica tèxtil que allotjava i que produïa peces per a una trentena de marques occidentals. Van morir al voltant de 1.100 persones i més de 2.000 van resultar ferides.





Des d'aquell moment, Morgan va començar a preguntar-se d'on venia la seva roba i a interessar-se pels perjudicis socials, econòmics, ambientals i psicològics que provoca la moda, una indústria que cada any genera més de 2,5 bilions de dòlars. El resultat de tota aquesta preocupació pel fenomen –conegut com a 'fast fashion' (moda presta)– és aquest documental , “The True Cost” (El preu real), presentat i rebut amb un gran impacte al Festival de Canes en l‘edició del 2015.

"Avui dia estem confeccionant més roba, consumint més, usant més recursos i pagant menys que en qualsevol altra època. Alhora, hi ha uns estralls ambientals insostenibles i un rècord d'accidents laborals a les fàbriques", resumeix el director. De fet, tot i que la tragèdia de Rana Plaza ha estat la més greu, no és l’única. Els pitjors 3 desastres de la indústria de la moda van passar en el mateix any, i les víctimes mortals van superar les 1.500.

Paradoxalment, l'any següent (2014) va ser el més beneficiós de la història per a aquest sector.
En els anys 60, els Estats Units produïen el 95 per cent de la roba que consumia. Avui, el 97 per cent s'encarrega a països en desenvolupament, com Bangladesh, Cambodja, el Vietnam o el Brasil.

Cap indústria depèn més de la mà d'obra que la moda. Un de cada sis treballadors està relacionat d'alguna manera amb aquest sector i es calcula que al món hi ha uns 40 milions d'obrers del tèxtil, el 85 per cent dels quals són dones. Bona part d'aquestes persones són
menors d'edat, cobren 2 dòlars al dia, treballen en condicions perilloses, són oprimits, maltractats o fins i tot ferits.

Dirigit per Andrew Morgan
.
Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
ISRAEL: ELS HOMES DE NEGRE


EMISSIÓ: dimecres 4 d'abril, a les 23.00, al 33, 7 dies a Internet (GEO blocat a Espanya)


La societat laica israeliana i les seves institucions democràtiques, sota l'amenaça de l'enorme poder i influència creixent dels ultraortodoxos.




Ja són indispensables per a la formació de governs i aprofiten el seu poder per estendre, fins on poden, els seus principis d'ortodòxia religiosa, que xoquen frontalment contra l'estat democràtic i l'amplíssima societat laica israeliana.




El març del 2014, centenars de milers d'homes vestits de negre van inundar els carrers de Jerusalem. Eren jueus ultraortodoxos. Resaven i es manifestaven contra el govern, que els volia obligar a fer el servei militar. Els ultraortodoxos n'havien estat exempts des de sempre. Van aconseguir una exempció durant sis anys més.

És un dels exemples de la pressió i influència que es capaç d'exercir aquesta comunitat, que ja representa un milió d'habitants dels vuit que té Israel. El seu creixement demogràfic és molt ràpid: les dones es casen molt joves i tenen entre 5 i 10 fills com a mitjana.

L'equip d’Israel: els homes de negre aconsegueix de manera excepcional entrar en aquesta comunitat, que fa passar les lleis de Déu per sobre de les de la democràcia i que, per a molts, ja és una amenaça per a tot el país. Ara un dels seus ministres controla el dret de família, el matrimoni i el divorci: tots els ciutadans jueus, laics o no, depenen de la seva jurisdicció.

"Si l'Estat fa servir la força, els ultraortodoxos també farem servir la força. I qui guanyarà? Ja ho veurem." assegura l'ultraortodox Yonatan Steinberger, conscient del desafiament actual a la societat israeliana. De la seva mà, coneixerem més bé la seva comunitat i com, edifici a edifici, barri a barri, es van estenen per tot el país. Allà on s'agrupen, la convivència amb els ciutadans laics es fa insuportable. Aquets acaben emigrant a d'altres barris o ciutats. Veiem l'exemple de la localitat de Beit Shemesh amb Eli, un taxista: quan era petit hi vivien 20.000 laics. Avui, 80.000 ultraortodoxos s'han apoderat completament de la ciutat i dels barris perifèrics.

És difícil, però hi ha qui aconsegueix fugir d'aquesta comunitat hermètica i asfixiant. Sentim el testimoni impressionant d'un d'ells, Yehuda, que ens revela els condicionants més íntims de la vida ultraortodoxa jueva.

Dirigit per Bethsabée Zarka
.
Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
"L'ARÀBIA SAUDITA, AL DESCOBERT"


EMISSIÓ: dimecres 28 de març, a les 23.00, al 33, 7 dies a Internet (GEO blocat a Espanya)

Activistes que es juguen la vida mostren la cara oculta d'un dels països més secrets i intransigents del planeta.


null


L'Aràbia Saudita és un dels principals aliats d'Occident. El petroli i el seu rol geoestratègic passen per sobre de qualsevol consideració basada en la defensa dels drets humans. Aquesta aliança econòmica i militar comença a trontollar pel paper que jugar la monarquia saudita en l'exportació de la visió més rigorista i intolerant de l'Islam. Una proposta confessional, la wahhabita, que també està a l'origen dels substrat ideològic de grups terroristes com Al Qaeda o Estat Islàmic.




Ryad, per la forta pressió internacional, ha decidit combatre militarment Daesh, Estat Islàmic, però, alhora, comparteix si no els mètodes sí la visió més intransigent de l'islam. Ara, Ryad, encapçala una nova creuada militar contra el xiisme al Iemen.

"Penso que la ideologia que prové d'allà representa una amenaça molt real per a nosaltres. Moralment, ens hauríem de plantar. Crec que ara toca pagar el preu del que s'ha fet", diu en el reportatge Jonathan Shaw, ajudant del cap de l'Estat Major britànic.

El reportatge "L'Aràbia Saudita, al descobert" ens mostra precisament allò que "moralment" és insostenible: decapitacions públiques d'opositors o de condemnats per delictes penals, persecució sistemàtica de blogaires i d'opositors, un règim d'opressió asfixiant per a les dones, la difusió entre els infants del rigor islàmic més intolerant basat en l'odi a "l'infidel".

De la mà d'activistes que es juguen la vida, amb càmeres ocultes, accedim a l'Aràbia Saudita oculta i amagada, impossible de mostrar pels mitjans de comunicació per la més estricta censura i secretisme imposat per la monarquia saudita. L'exdirector de Política Islàmica de la CIA assegura que, si els saudites no afronten la seva responsabilitat, "encara que derrotem Estat Islàmic, sortirà una altra organització terrorista que potser tindrà un altre nom, però que continuarà tenint aquesta ideologia que prové de l'Aràbia Saudita".

Dirigit per James Jones
.

09/03/2018: "L'àngel de Nanjing"

Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
"L'ÀNGEL DE NANJING"


EMISSIÓ: dimecres 21 de març, a les 23.00, al 33, 7 dies a Internet (GEO blocat a Espanya)

Un home, Chen Si, mira de dissuadir els suïcides des d'un dels punts més crítics del món: el pont de Nanjing sobre el riu Iangtsé.




El pont de Nanjing sobre el riu Iangtsé és un dels més coneguts de la Xina. Però també és un dels llocs del món des d'on se suïcida més gent. Cada any, a la Xina, es treuen la vida prop de 300.000 persones, una tercera part dels suïcidis de tot el món. Tothom a Nanjing sap que el seu pont és un dels llocs més crítics. També Chen Si, un treballador d'una empresa de logística.




Fa 11 anys, després de veure per televisió les constants notícies sobre gent a punt de llançar-se al riu i sobre les víctimes mortals, va decidir fer-hi alguna cosa. El 19 de setembre de 2003, sense cap preparació psicològica especial, va aconseguir convèncer una persona que no es tirés al riu Iangtsé. Des de llavors, cada cap de setmana i amb el seu lema "res és impossible, quan Déu tanca una porta obre una finestra" mira de dissuadir possibles suïcides.

En tots aquests anys, Chen Si ha salvat de la desesperació unes 300 persones. Però només ho pot fer els caps de setmana, la seva feina no li deixa cap més alternativa. Per això viu amb especial commoció i amb un cert sentit de culpabilitat les notícies sobre suïcidis des del pont entre setmana. Chen Si reconeix que, sovint, el seu estat d'ànim frega la depressió. De vegades es refugia en l'alcohol. Però no defalleix: mira de convèncer la gent que ajorni la seva dramàtica decisió i que confiïn en ell. Sempre amb la seva motocicleta, porta els suïcides a un local que ha llogat a la ciutat i que ha batejat amb el nom d'"El centre de les ànimes". Allà, també amb l'ajuda d'estudiants de psicologia de Nanjing, aporta "els primers auxilis" a l'ànima dels desesperats.

Les càmeres segueixen l'activitat frenètica de Chen Si al pont i el retraten a la seva vida particular. Però també recullen les seves reflexions sobre el patiment humà. I sobre un fet que sembla prou inqüestionable: el creixement econòmic brutal de la Xina les últimes dècades i sense control en molts aspectes, ha deixat al marge centenars de milers de persones que no poden superar el ritme d'extrema competitivitat de la societat. L'escletxa entre rics i pobres --entre els que s'han pogut beneficiar d'aquest creixement i els que s'han quedat enrere-- cada cop és més ampla.

Dirigit per Jordan Horowitz i Frank Ferendo

Premis

Big Apple Film Festival 2015
Millor documental

Catalina Film Festival 2015
Millos documental

Chagrin Documentary Film Festival 2015
Millor documental

Impact Docs Awards 2016
Premi “Award of Merit”

John Paul II International Film Festival 2015
Guanyador “Reel Rose Award”

Long Island International Film Expo 2015
Millor documental

New Jersey International Festival 2015
Millor documental

Phoenix Film Festival 2015
Millor documental

Rhode Island International Film Festival 2015
"Helping Hand" International Humanitarian Award

Roving Eye International Film Festival 2015
Millor documental

Santa Monica Independent Film Festival 2015
Millor documental
.

Següent



© Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, S.A.

© Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, S.A.