Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
SATUDARAH, UNA SOLA SANG


EMISSIÓ: dimecres 20 de juny, a les 23.00, al 33, 30 dies a internet (GEO blocat a Espanya)


Un documental íntim sobre Saturadah, una organització de “motards” internacional molt violenta associada a activitats delictives




Creada a Holanda, s’ha establert a 18 països, entre els quals hi ha Espanya




Satudarah és l’organització de motoristes més violenta i temuda dels Països Baixos. El nom vol dir “una sola sang”: “satu” vol dir “un” i “darah”, “sang”. Fundada a Moordrecht el 1990, la banda ha passat de tenir una base humil a convertir-se en una xarxa internacional establerta amb 76 seccions a 18 països, entre els quals hi ha Alemanya, Dinamarca, Indonèsia i Espanya, i que es vincula als negocis del tràfic de drogues, el contraban d’armes i la prostitució.

No és fàcil tenir accés a una banda d’aquestes característiques. Aquest va ser el repte dels cineastes guardonats amb un Emmy i un BAFTA Joost van der Valk i Mags Gavan, els quals van aconseguir un accés privilegiat al club per filmar el seu funcionament i la seva vida quotidiana.

El documental filma no només la violència que caracteritza els seus membres, sinó també la seva fragilitat. Confessions de crims, reunions de negocis, judicis o escorcolls de la policia contrasten amb moments íntims d’alguns dels seus membres amb la família o visitant al cementiri la tomba d’un familiar. El film retrata amb detall la litúrgia que acompanya la cohesió dels membres de la banda, els ascensos i els càstigs. Rituals que traspuen violència alternada amb germanor entre els membres del grup. L’enorme sentiment de pertinença que els uneix amb Satudarah s’aferma des del principi mitjançant un jurament de sang en què es comprometen a “fer qualsevol cosa que em demani Satudarah”. En Mickey, després de fer el jurament, assegura a la càmera que “faria el que fos” i que fins i tot “moriria pel club. Al mil per cent”.

“El fiscal em va dir, literalment: "Quan el veig, senyor Meerts, un calfred em recorre l'espinada. Vostè és un perill per la societat i per aquesta comunitat”, recorda en Bared, després d’explicar a càmera que va buidar el carregador de la seva arma sobre un home. Va complir condemna a la presó, un lloc d’anada i tornada freqüent entre els membres del club.
“Satudarah, una sola sang” exposa l’aterradora realitat d’una de les organitzacions criminals més notòries d’Europa.

Nominacions
Millor llargmetratge documental, Reial Acadèmia de les Arts i les Ciències dels Països Baixos


Festivals
Nederlands Film Festival, Països Baixos
Visions du Réel, Suïssa
FIPA, Biarritz International Film Festival
Madrid International Film Festival
DOC Cévennes, Festival international de Lasalle, França


Dirigit per Joost van der Valk i Mags Gavan.
.
Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
ELS NENS PERDUTS DEL CALIFAT


EMISSIÓ: dimecres 13 de juny, a les 23.00, al 33, 7 dies a internet (GEO blocat a Espanya).



null


Des que, el juny del 2014, ISIS l'autoanomenat "estat islàmic" va establir el seu "califat", va reclutar, de manera sistemàtica, nens soldats.




Els "lleons del Califat", com se'ls coneix, de vegades són nens molt petits, que es veuen obligats a unir-se a les files de l'organització terrorista, formant una nova generació de jihadistes que alguns cops protagonitzen els vídeos de propaganda.

La periodista de l'agència Capa Sofía Amara en va trobar uns quants a l'Iraq i en el reportatge expliquen la seva vida de joves soldats reclutats forçosament, traumatitzats per la violència dels actes que van cometre.

El reportatge "Els nens perduts del Califat" recull testimonis esfereïdors i sorprenents de com ISIS tracta els nens que recluta per força, entre l'esclavitud i l'explotació sexual. Venudes o intercanviades, les nenes alimenten un mercat d'esclaves al cor de l'autoanomenat califat.

La resistència fa temps que intenta salvar aquests menors presoners, abans que sigui massa tard. La periodista Sofia Amara segueix les seves operacions d'infiltració i mostra com recuperen aquests jihadistes a la força.

La pregunta que ningú gosa respondre és: què passarà amb aquesta generació perduda? S'han de tractar els nens soldats com a víctimes o com a botxins? Serà possible tornar a recuperar aquests nens perduts del califat?

Dirigit per Sofia Amara


.
Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
PANTALLES ADDICTIVES


EMISSIÓ: dimecres 6 de juny, a les 23.00, al 33, 7 dies a Internet (GEO blocat a Espanya)


Una epidèmia silenciosa i perillosa – les pantalles de mòbils i de tauletes - amenaça els nens en els primers anys de les seves vides, de 0 a 3 anys.






Els experts avisen que l'ús abusiu de les pantalles de mòbils i tauletes pot provocar trastorns del llenguatge i del son en els més petits. A França, la doctora Anne-Lise Ducanda, responsable de PMI (Protecció Maternal i Infantil), ha creat un col·lectiu amb altres professionals de la salut, pediatres, logopedes i psicòlegs, per fer reaccionar les autoritats.

Exigeixen anar més enllà dels seus estudis de camp i prendre mesures i advertir dels efectes de la sobreexposició dels infants a les pantalles, com es fa amb les addiccions a l'alcohol, el tabac i les drogues.

I l'addicció a les pantalles no només afecta els més petits. Cada cop hi ha més adults addictes a la dopamina que ens proporciona les recompenses que rebem de les xarxes socials.

Fins i tot alguns dels principals líders de la industria de les xarxes socials, com un dels cofundadors de Facebook, reconeixen que aquesta xarxa social es basa en el funcionament del cervell i en particular en els circuits neurals de la recompensa. Aquesta recompensa proporciona una dosi de dopamina, la coneguda com “l'hormona de la felicitat", al cervell.

Experts en addicions comparen el mòbil amb una veritable bomba de dopamina que, a mesura que rebem un "m'agrada" o alguna recompensa semblant, produeix una descàrrega d'aquesta substància que ens satisfà. En definitiva, des de ben petits estem consumint aplicacions que s'han dissenyat per fer-nos addictes a les pantalles.

Dirigit per Paul Moreira i Adèle Flaux
.

18/05/2018: "L'Emma vol viure"

Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
L'EMMA VOL VIURE


EMISSIÓ: dimecres 30 de maig, a les 23.00, al 33, 7 dies a Internet (GEO blocat a Espanya)


L'Emma Caris, una jove estudiant holandesa, tenia, des de l'adolescència, un dels trastorns alimentaris més greus: l'anorèxia. Amb només 18 anys, va començar a filmar la seva pròpia lluita contra aquesta malaltia.




En fer-ho, l'Emma ja intuïa que la seva pel·lícula acabaria d'una d'aquestes dues maneres: o bé aconseguiria recuperar-se del seu estat d'extrema feblesa, o bé l'anorèxia la portaria a la mort.




En el documental sentirem l'Emma, però també la seva família, les amigues, els metges i els terapeutes que la van tractar, reflexionant sobre la seva vida i mort.

A Catalunya, segons dades oficials, hi ha 28.000 joves d'entre 12 i 24 anys que tenen un trastorn de tipus alimentari. Això significa un 6% de la població d'aquesta franja d'edat, tot i que si hi afegim altres conductes de risc, com ara auto-imposar-se una dieta o vomitar expressament, s'arriba fins a l'11%. Tot i que un 5% dels afectats acaba morint, com el cas de l'Emma, el 70% es tracta i es recupera.

Quan el reportatge "L'Emma vol viure" es va passar a la televisió holandesa, va tenir un gran impacte, sobretot entre el públic adolescent, i va propiciar molts debats als instituts i en els mitjans de comunicació i, fins i tot va impulsar alguns canvis en el sistema sanitari.

Tot i la seva duresa "L'Emma vol viure" pot contribuir a la conscienciació de la gravetat dels trastorns alimentaris i fer arribar el missatge que la protagonista va voler fer arribar: trieu viure mentre pugueu.

Dirigit per Jessica Villerius
.
Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
LA FESTA MÉS GRAN DE LA HISTÒRIA


EMISSIÓ: dimecres 23 de maig, a les 23.00, al 33, 7 dies a Internet (GEO blocat a Espanya)


La gran festa organitzada pel xa de l’Iran, Reza Pahlavi, l’octubre de 1971 per commemorar el 2.500 aniversari de la monarquia persa va ser el principi de la fi del seu règim.




El 1971, el xa de l'Iran, l'autoproclamat "rei de reis", va celebrar el 2.500 aniversari de la monarquia persa organitzant la festa més famosa i més imponent de la història.




Reza Pahlavi hi va destinar grans recursos, el diner no era cap problema: es va construir un aeroport internacional i 80 quilòmetres d'autopista per arribar al lloc del desert, a les antigues ruïnes de Persèpolis, on se celebrava l’esdeveniment.

Durant més d'un any, es va crear un oasi esplèndid ple de boscos, flors, fonts i es van importar d’Europa 50.000 ocells cantaires. Fins i tot un dels més cèlebres restaurants del món, el Maxim's de París, va haver de tancar durant dues setmanes per atendre les comandes del xa.
A les dones convidades se’ls va oferir una caixa forta, tot un búnquer, per a les seves joies, i els avions militars iranians anaven i venien de París amb 150 tones d'equips de cuina.

Tot - excepte el caviar - va ser traslladat des de França per al gran esdeveniment que commemorava la història persa.
Però la festa volia ser alguna cosa més: per al xa, personalment, l’afirmació de la seva glòria absolutista. Internacionalment, l’objectiu era aconseguir situar el país en l’esfera de les grans nacions del món.

Internament, la realitat va ser ben diferent. Els historiadors coincideixen que aquesta festa extravagant i grandiloqüent, en un país amb grans bosses de pobresa, va ser l'inici de la cadena d'esdeveniments que van culminar en la revolució islàmica de l’aiatol·là Khomeini i en l’exili del mateix xa i de la seva família.

Dirigit per Hassan Amini
.
Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
RÚSSIA: LES DONES DELS OLIGARQUES


EMISSIÓ: dimecres 16 de maig, a les 23.00, al 33, 30 dies a Internet (GEO blocat a Espanya)


El somni de casar-se amb multimilionaris es pot convertir en un horrible malson. Aquesta és la història d’algunes dones dels oligarques russos.






A l'era soviètica, la població russa vivia en una economia de constant escassetat. Sota el model socialista que imperava al país, l'estat ho controlava tot i distribuïa tots els béns i productes. Però la Unió Soviètica es va enfonsar, i tot el que era propietat de l'estat es va malvendre, com va passar en alguna de les repúbliques constituents, entre les quals la nova Rússia. De cop i volta, els diners es van convertir en la preocupació número u.




A conseqüència de les lluites per apoderar-se d'una part de l'estat soviètic, es va desfermar el caos. Aquella guerra brutal va portar a la creació d'una nova classe: la dels oligarques russos. Era un club dominat per homes, com ho havia estat l'antic politburó, on joves sense escrúpols es podien fer rics de manera immediata. La majoria d'aquests homes ja s'havien casat durant l'era soviètica. Les seves esposes, abans condemnades a treballar per partida doble a casa i a la feina, estaven encantades de deixar que els seus marits guanyessin tots els diners.

Aquestes dones feien costat als marits en tots els seus negocis i disputes, fins i tot corrent el risc de quedar-se viudes. Com a contrapartida, van tenir una vida plena de luxes. Eren clientes habituals de centres turístics de primera categoria, salons de bellesa i botigues d'alta costura. Però, es clar, ni els tractaments més exquisits poden frenar els estralls del pas dels anys. I era estrany que el matrimoni d'un oligarca sobrevisqués.

El documental segueix les històries de tres dones: Natalia, l’ex esposa del multimilionari Vladimir Potanin (l'home més ric de Rússia), Alena, l'ex esposa i copropietària rica de 'Red Stars', un important estudi de gravació a Rússia, i Maria, que vol fer realitat el seu somni de Ventafocs convertint-se algun dia en l'esposa d'un milionari.

Dirigit per Alexander Gentelev



.

27/04/2018: "Adeu, cotxe"

Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
ADEU, COTXE


EMISSIÓ: dimecres 9 de maig, a les 23.00, al 33, 30 dies a Internet (GEO blocat a Espanya)


Des de fa uns anys, els joves mostren cada cop menys interès per conduir i tenir cotxe. Però aquest és només un dels factors que impulsen el gran canvi en què està immers el món del transport.




N’hi ha d’altres, com l’ús creixent de l’electrònica en els vehicles, que serà decisiu per llançar els primers cotxes completament autònoms, com el que prepara Google. O l’aparició de cotxes elèctrics, com els últims models de Tesla, que seran claus en la lluita contra el canvi climàtic. I el naixement de plataformes com Uber i RideAmigos, entre altres, que suposen una revolució pel que fa a la manera com ens movem per les ciutats.




L'amor d'Amèrica per l'automòbil disminueix. Les generacions més joves ja no se senten lligades als cotxes tradicionals. La indústria de l’automòbil està començant a reconèixer aquesta tendència, i els seus executius estan desesperats per trobar solucions fora per continuar sent viables.

Per als joves, els cotxes ja no tenen un paper primordial de cara a l’estatus social. En gran part, altres tecnologies, com ara els telèfons intel·ligents, han assumit aquest paper. La necessitat de la propietat del cotxe ha estat substituïda per l'ús del transport públic i dels serveis d'ús compartit com Uber.
No és tant el “triomf de la consciència ecològica” com el fet que la majoria de joves simplement la troben una decisió més econòmica i pràctica que s'adapta millor a la seva forma de vida. No hi ha més trànsit, ni més despeses innecessàries, ni frustracions d'aparcament.

Com planifiquen aquest canvi les empreses automobilístiques? Els seus primers passos comencen a aparèixer al mercat. Els centres de recerca automotriu es mouen des de la capital del sector automobilístic de Detroit fins a Silicon Valley. Igual que tants altres productes fermament establerts que han lluitat per mantenir-se rellevants amb els temps canviants, els cotxes s'estan digitalitzant. Avui dia, les noves tecnologies permeten que el cotxe es comuniqui a través del nostre telèfon mòbil i que les actualitzacions s'apliquin de manera remota a través d'una connexió wifi. Mentrestant, els cotxes elèctrics s'estan tornant més nets i més eficients, i les aplicacions creixen amb més facilitat per obrir moltes opcions addicionals.

El documental també explora la forma més avançada de transport modern: el vehicle autònom. Gràcies als esforços d'empreses com Google, estem entrant en la nova era de l'automòbil. Els investigadors afirmen que aquesta tecnologia podria proporcionar una conveniència i seguretat inigualables, però d'altres es preocupen per les implicacions potencialment negatives.

Dirigit per: Martijn Kieft


.
Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
TESTIMONIS DE CÀRREC


EMISSIÓ: dimecres 2 de maig, a les 23.00, al 33, 7 dies a Internet (GEO blocat a Espanya)


Arribarà el dia en què seran jutjats els crims contra la humanitat a Síria. Ja s'estan recollint les proves.




En silenci, discretament, darrere dels estralls de les bombes i del patiment immens de la població civil a Síria, ciutadans que sovint es juguen la vida recullen proves de crims contra la humanitat per portar-los, algun dia, davant el Tribunal Penal Internacional o una cort internacional que els pugui jutjar. No importa qui els hagi comès, l'exèrcit d'Al-Assad, els seus aliats, les milícies integristes d'Al-Nusra, l'ISIS (Estat Islàmic)... Es denunciarà cada crim, cada violació dels drets humans, un cop s'hagin recollit les proves adequadament i puguin ser acceptades per un tribunal independent.



És a Antioquia, a Turquia, on està situat el nervi central de la recollida de proves. Ha estat un llarg camí, gens fàcil. Moltes de les proves que espontàniament van anar recollint diversos ciutadans, sobretot gràfiques, no serveixen de gaire. És una feina que s'ha de fer metòdicament, aportant dades, mesures, rastres, material..., tot allò que sigui inqüestionable en mans de la justícia.

Ibrahim va fer l'abril del 2013 una investigació sobre l'ús d'armes químiques per part de l'exèrcit d'Al-Assad. Es tractava de demostrar el que l'administració d'Obama esperava teòricament: la vulneració de la "línia vermella" que donaria pas a un atac de càstig contra el règim de Damasc.
Ake Sellstrom, representant de les Nacions Unides encarregat del cas, va recollir les proves d'Ibrahim, però "per desgràcia, no podíem agafar tot el treball que va aportar i incloure'l a l'informe tal com estava. No es podia demostrar la traçabilitat total. Això vol dir que ell va documentar aquell cas, però no podia certificar totes les etapes de la recollida de proves, des del primer moment fins que ens les va confiar."

A partir d'aquella frustració, diverses ONGs occidentals van fer una formació a diversos ciutadans sirians, com l'Ibrahim, perquè fossin els seus ulls i les seves orelles sobre el terreny i transformar aquells ciutadans activistes en autèntics investigadors professionals i neutrals per recollir les proves segons els estàndards de la justícia internacional. Abdelkader, un advocat que opera des de la ciutat de Gaziantep, ha creat un institut dedicat a la recopilació i la documentació de violació dels drets humans, siguin quins siguin els culpables.

El reportatge "Testimonis de càrrec" ens mostra com fan la feina aquests ciutadans anònims. Un dels casos més esfereïdors és el basat en el testimoni de dos homes que van declarar que tenien 53.000 fotos d'11.000 cadàvers, més de la meitat dels quals eren presoners torturats fins a la mort pel règim. Les proves les va anar recollint un funcionari del règim d'Al-Assad. El cas va arribar a les Nacions Unides i era la base per a una resolució de condemna del Consell de Seguretat de les nacions Unides. Però Rússia la va vetar.

Els activistes, però, no cauen en el desànim definitiu: estan convençuts, com va passar amb l'Alemanya nazi, amb l'antiga Iugoslàvia, amb Bòsnia, amb Ruanda..., que algun dia els testimonis de càrrec seran definitius per condemnar els culpables.

Dirigit per Garance Le Caisne i Olivier Joulie
.
Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
LES ÀVIES DE TXERNÒBIL


EMISSIÓ: dimecres 25 d'abril, a les 23.00, al 33, 7 dies a Internet (GEO blocat a Espanya)


32 anys després de la catàstrofe de Txernòbil, a la zona nuclear restringida, d'accés privat i públic prohibit, regna la desolació... excepte per unes àvies irreductibles.




El 26 d'abril de 1986, l'incendi i l'explosió del reactor número 4 de la central nuclear de Txernòbil va provocar una de les pitjors catàstrofes ambientals de l'era moderna. Just 30 anys després, un immens sarcòfag nou cobrirà el vell, perillosament deteriorat pel pas dels anys: fa 29 anys que surt pols radioactiva per les esquerdes. La contaminació continua plenament activa al voltant de la central.




La zona d'exclusió que envolta Txernòbil és coneguda amb el nom de "zona morta". Uns 2.600 quilòmetres quadrats oficialment tancats per sempre, sota el control del ministeri d'Emergències, on la contaminació és invisible però constant. No hi ha de viure ningú, tots els residents van ser evacuats fa 30 anys però... un grup de dones irreductibles, "babuixques", àvies d'entre 70 i 80 anys d'edat, resisteixen a les seves granges, les seves llars de tota la vida. Algunes van ser evacuades el 1986 i hi van tornar al cap del temps a peu, superant els filferros que envolten la "zona morta". D'altres, com Hanna Zavorotnya, de 80 anys, mai s'han mogut d'on són: "Dispara'm un tret i cava la meva fossa, perquè si no, no aconseguiràs que marxi" li va dir al soldat que l'instava a ser evacuada immediatament. "Vaig sobreviure a Stalin i a les atrocitats dels nazis, així que no fugiré d'un enemic invisible", diu en el reportatge.

"Les àvies de Txernòbil" segueix la vida quotidiana de les àvies, els seus rituals, la subsistència a partir del conreu de productes en uns terrenys altament tòxics. No els importa. Valentyna, de 72 anys, està convençuda que, si s'hagués quedat a Kíev, ja estaria morta: "Tots els cotxes deixen anar la taula periòdica sencera a l'aire, això t'ho fiques als pulmons. Aquí a la zona d'exclusió, la vida no s'ha aturat mai. Jo no me'n vaig ni a punta de pistola"

Un equip militar especialitzat controla la radiació en el cos de les àvies i dels productes que conreen. Un control rutinari des de la complicitat i amistat entre els soldats i les dones.

Paral·lelament, una de les guies de l'agència governamental responsable de les visites controlades a la zona de Txernòbil ens detalla la informació sobre la zona d'exclusió. Una zona visitada regularment per tot tipus de "tribus", especialment pels aficionats a un videojoc que transcorre a la "zona morta", i que decideixen experimentar el risc endinsant-se en l'ecosistema inquietant i tòxic de l'àrea contaminada.

Dirigit per Holly Morris i Anne Bogart
.
Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
LA NOVA ESCLAVITUD A LA GRAN BRETANYA


EMISSIÓ: dimecres 18 d'abril, a les 23.00, al 33, 30 dies a Internet (GEO blocat a Espanya)


Un documental que explora l’ascens de l’esclavitud moderna al Regne Unit. Un retrat del món fosc del treball forçat a través dels ulls de les persones que n’han estat víctimes.




“Era com un camp de concentració”, diu una de les víctimes, Mark Ovenden. Ell era un dels esclaus d’una família de cinc membres organitzats com una banda criminal. L’obligaven a treballar a canvi de res, vivia en unes condicions absolutament precàries i el maltractaven i amenaçaven si intentava fugir.




Ovenden era un sensesostre que va ser recollit als carrers de la localitat de Bournemouth per la banda. Li van oferir treball a l’empresa Greenacres, a Bedforshire. I allà va començar el seu malson d’esclavitud a les ordres d’aquesta família de delinqüents que vivia una autèntica vida de luxe a costa dels drogodependents i dels alcohòlics.

La família, els Connors, posseïa diverses cases amb tot tipus de luxes, una flota de cotxes, incloent un Rolls-Royce i un Mercedes d’alta gamma, feien creuers i festes al Carib, a Mèxic i a Dubai, i disposaven de 500.000 lliures al banc.

La seva fortuna provenia de construir calçades d'accés i patis utilitzant una força de treball d'homes vulnerables que mantenien en condicions escabroses, a qui no pagaven cap sou i a qui aconseguien doblegar durant anys per por a la violència. A canvi del seu treball oferien als treballadors cànnabis, alcohol i un menjar miserable.

Desenes de treballadors esclaus depenien dels Connors. Però era la punta de l’iceberg: es calcula que al Regne Unit viuen en aquestes condicions d’esclavitud més de 13.000 persones. Treballadors amb setmanes laborals de més de 115 hores sense sou i en condicions de vida absolutament deplorables.

Bandes com els Connors s’estenen per tot el país aprofitant-se de les persones més vulnerables de la societat. La mà d’obra preferida ja són les persones sensesostre: més “barat” que el tràfic de persones des de l’estranger.

Megan Stewart, que encapçala la campanya contra aquesta nova esclavitud, assegura que com més vulnerables siguin les persones, com més addictes a la droga o a l’alcohol, més possibilitats de ser captades per les bandes. Són el tipus de persones que busquen.

Dirigit per Janice Sutherland


.

Següent



© Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, S.A.

© Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, S.A.