Arxius

Estas veient: abril 2018

27/04/2018: "Adeu, cotxe"

Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
ADEU, COTXE


EMISSIÓ: dimecres 9 de maig, a les 23.00, al 33, 30 dies a Internet (GEO blocat a Espanya)


Des de fa uns anys, els joves mostren cada cop menys interès per conduir i tenir cotxe. Però aquest és només un dels factors que impulsen el gran canvi en què està immers el món del transport.




N’hi ha d’altres, com l’ús creixent de l’electrònica en els vehicles, que serà decisiu per llançar els primers cotxes completament autònoms, com el que prepara Google. O l’aparició de cotxes elèctrics, com els últims models de Tesla, que seran claus en la lluita contra el canvi climàtic. I el naixement de plataformes com Uber i RideAmigos, entre altres, que suposen una revolució pel que fa a la manera com ens movem per les ciutats.




L'amor d'Amèrica per l'automòbil disminueix. Les generacions més joves ja no se senten lligades als cotxes tradicionals. La indústria de l’automòbil està començant a reconèixer aquesta tendència, i els seus executius estan desesperats per trobar solucions fora per continuar sent viables.

Per als joves, els cotxes ja no tenen un paper primordial de cara a l’estatus social. En gran part, altres tecnologies, com ara els telèfons intel·ligents, han assumit aquest paper. La necessitat de la propietat del cotxe ha estat substituïda per l'ús del transport públic i dels serveis d'ús compartit com Uber.
No és tant el “triomf de la consciència ecològica” com el fet que la majoria de joves simplement la troben una decisió més econòmica i pràctica que s'adapta millor a la seva forma de vida. No hi ha més trànsit, ni més despeses innecessàries, ni frustracions d'aparcament.

Com planifiquen aquest canvi les empreses automobilístiques? Els seus primers passos comencen a aparèixer al mercat. Els centres de recerca automotriu es mouen des de la capital del sector automobilístic de Detroit fins a Silicon Valley. Igual que tants altres productes fermament establerts que han lluitat per mantenir-se rellevants amb els temps canviants, els cotxes s'estan digitalitzant. Avui dia, les noves tecnologies permeten que el cotxe es comuniqui a través del nostre telèfon mòbil i que les actualitzacions s'apliquin de manera remota a través d'una connexió wifi. Mentrestant, els cotxes elèctrics s'estan tornant més nets i més eficients, i les aplicacions creixen amb més facilitat per obrir moltes opcions addicionals.

El documental també explora la forma més avançada de transport modern: el vehicle autònom. Gràcies als esforços d'empreses com Google, estem entrant en la nova era de l'automòbil. Els investigadors afirmen que aquesta tecnologia podria proporcionar una conveniència i seguretat inigualables, però d'altres es preocupen per les implicacions potencialment negatives.

Dirigit per: Martijn Kieft


Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
TESTIMONIS DE CÀRREC


EMISSIÓ: dimecres 2 de maig, a les 23.00, al 33, 7 dies a Internet (GEO blocat a Espanya)


Arribarà el dia en què seran jutjats els crims contra la humanitat a Síria. Ja s'estan recollint les proves.




En silenci, discretament, darrere dels estralls de les bombes i del patiment immens de la població civil a Síria, ciutadans que sovint es juguen la vida recullen proves de crims contra la humanitat per portar-los, algun dia, davant el Tribunal Penal Internacional o una cort internacional que els pugui jutjar. No importa qui els hagi comès, l'exèrcit d'Al-Assad, els seus aliats, les milícies integristes d'Al-Nusra, l'ISIS (Estat Islàmic)... Es denunciarà cada crim, cada violació dels drets humans, un cop s'hagin recollit les proves adequadament i puguin ser acceptades per un tribunal independent.



És a Antioquia, a Turquia, on està situat el nervi central de la recollida de proves. Ha estat un llarg camí, gens fàcil. Moltes de les proves que espontàniament van anar recollint diversos ciutadans, sobretot gràfiques, no serveixen de gaire. És una feina que s'ha de fer metòdicament, aportant dades, mesures, rastres, material..., tot allò que sigui inqüestionable en mans de la justícia.

Ibrahim va fer l'abril del 2013 una investigació sobre l'ús d'armes químiques per part de l'exèrcit d'Al-Assad. Es tractava de demostrar el que l'administració d'Obama esperava teòricament: la vulneració de la "línia vermella" que donaria pas a un atac de càstig contra el règim de Damasc.
Ake Sellstrom, representant de les Nacions Unides encarregat del cas, va recollir les proves d'Ibrahim, però "per desgràcia, no podíem agafar tot el treball que va aportar i incloure'l a l'informe tal com estava. No es podia demostrar la traçabilitat total. Això vol dir que ell va documentar aquell cas, però no podia certificar totes les etapes de la recollida de proves, des del primer moment fins que ens les va confiar."

A partir d'aquella frustració, diverses ONGs occidentals van fer una formació a diversos ciutadans sirians, com l'Ibrahim, perquè fossin els seus ulls i les seves orelles sobre el terreny i transformar aquells ciutadans activistes en autèntics investigadors professionals i neutrals per recollir les proves segons els estàndards de la justícia internacional. Abdelkader, un advocat que opera des de la ciutat de Gaziantep, ha creat un institut dedicat a la recopilació i la documentació de violació dels drets humans, siguin quins siguin els culpables.

El reportatge "Testimonis de càrrec" ens mostra com fan la feina aquests ciutadans anònims. Un dels casos més esfereïdors és el basat en el testimoni de dos homes que van declarar que tenien 53.000 fotos d'11.000 cadàvers, més de la meitat dels quals eren presoners torturats fins a la mort pel règim. Les proves les va anar recollint un funcionari del règim d'Al-Assad. El cas va arribar a les Nacions Unides i era la base per a una resolució de condemna del Consell de Seguretat de les nacions Unides. Però Rússia la va vetar.

Els activistes, però, no cauen en el desànim definitiu: estan convençuts, com va passar amb l'Alemanya nazi, amb l'antiga Iugoslàvia, amb Bòsnia, amb Ruanda..., que algun dia els testimonis de càrrec seran definitius per condemnar els culpables.

Dirigit per Garance Le Caisne i Olivier Joulie
Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
LES ÀVIES DE TXERNÒBIL


EMISSIÓ: dimecres 25 d'abril, a les 23.00, al 33, 7 dies a Internet (GEO blocat a Espanya)


32 anys després de la catàstrofe de Txernòbil, a la zona nuclear restringida, d'accés privat i públic prohibit, regna la desolació... excepte per unes àvies irreductibles.




El 26 d'abril de 1986, l'incendi i l'explosió del reactor número 4 de la central nuclear de Txernòbil va provocar una de les pitjors catàstrofes ambientals de l'era moderna. Just 30 anys després, un immens sarcòfag nou cobrirà el vell, perillosament deteriorat pel pas dels anys: fa 29 anys que surt pols radioactiva per les esquerdes. La contaminació continua plenament activa al voltant de la central.




La zona d'exclusió que envolta Txernòbil és coneguda amb el nom de "zona morta". Uns 2.600 quilòmetres quadrats oficialment tancats per sempre, sota el control del ministeri d'Emergències, on la contaminació és invisible però constant. No hi ha de viure ningú, tots els residents van ser evacuats fa 30 anys però... un grup de dones irreductibles, "babuixques", àvies d'entre 70 i 80 anys d'edat, resisteixen a les seves granges, les seves llars de tota la vida. Algunes van ser evacuades el 1986 i hi van tornar al cap del temps a peu, superant els filferros que envolten la "zona morta". D'altres, com Hanna Zavorotnya, de 80 anys, mai s'han mogut d'on són: "Dispara'm un tret i cava la meva fossa, perquè si no, no aconseguiràs que marxi" li va dir al soldat que l'instava a ser evacuada immediatament. "Vaig sobreviure a Stalin i a les atrocitats dels nazis, així que no fugiré d'un enemic invisible", diu en el reportatge.

"Les àvies de Txernòbil" segueix la vida quotidiana de les àvies, els seus rituals, la subsistència a partir del conreu de productes en uns terrenys altament tòxics. No els importa. Valentyna, de 72 anys, està convençuda que, si s'hagués quedat a Kíev, ja estaria morta: "Tots els cotxes deixen anar la taula periòdica sencera a l'aire, això t'ho fiques als pulmons. Aquí a la zona d'exclusió, la vida no s'ha aturat mai. Jo no me'n vaig ni a punta de pistola"

Un equip militar especialitzat controla la radiació en el cos de les àvies i dels productes que conreen. Un control rutinari des de la complicitat i amistat entre els soldats i les dones.

Paral·lelament, una de les guies de l'agència governamental responsable de les visites controlades a la zona de Txernòbil ens detalla la informació sobre la zona d'exclusió. Una zona visitada regularment per tot tipus de "tribus", especialment pels aficionats a un videojoc que transcorre a la "zona morta", i que decideixen experimentar el risc endinsant-se en l'ecosistema inquietant i tòxic de l'àrea contaminada.

Dirigit per Holly Morris i Anne Bogart
Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
LA NOVA ESCLAVITUD A LA GRAN BRETANYA


EMISSIÓ: dimecres 18 d'abril, a les 23.00, al 33, 30 dies a Internet (GEO blocat a Espanya)


Un documental que explora l’ascens de l’esclavitud moderna al Regne Unit. Un retrat del món fosc del treball forçat a través dels ulls de les persones que n’han estat víctimes.




“Era com un camp de concentració”, diu una de les víctimes, Mark Ovenden. Ell era un dels esclaus d’una família de cinc membres organitzats com una banda criminal. L’obligaven a treballar a canvi de res, vivia en unes condicions absolutament precàries i el maltractaven i amenaçaven si intentava fugir.




Ovenden era un sensesostre que va ser recollit als carrers de la localitat de Bournemouth per la banda. Li van oferir treball a l’empresa Greenacres, a Bedforshire. I allà va començar el seu malson d’esclavitud a les ordres d’aquesta família de delinqüents que vivia una autèntica vida de luxe a costa dels drogodependents i dels alcohòlics.

La família, els Connors, posseïa diverses cases amb tot tipus de luxes, una flota de cotxes, incloent un Rolls-Royce i un Mercedes d’alta gamma, feien creuers i festes al Carib, a Mèxic i a Dubai, i disposaven de 500.000 lliures al banc.

La seva fortuna provenia de construir calçades d'accés i patis utilitzant una força de treball d'homes vulnerables que mantenien en condicions escabroses, a qui no pagaven cap sou i a qui aconseguien doblegar durant anys per por a la violència. A canvi del seu treball oferien als treballadors cànnabis, alcohol i un menjar miserable.

Desenes de treballadors esclaus depenien dels Connors. Però era la punta de l’iceberg: es calcula que al Regne Unit viuen en aquestes condicions d’esclavitud més de 13.000 persones. Treballadors amb setmanes laborals de més de 115 hores sense sou i en condicions de vida absolutament deplorables.

Bandes com els Connors s’estenen per tot el país aprofitant-se de les persones més vulnerables de la societat. La mà d’obra preferida ja són les persones sensesostre: més “barat” que el tràfic de persones des de l’estranger.

Megan Stewart, que encapçala la campanya contra aquesta nova esclavitud, assegura que com més vulnerables siguin les persones, com més addictes a la droga o a l’alcohol, més possibilitats de ser captades per les bandes. Són el tipus de persones que busquen.

Dirigit per Janice Sutherland