Arxius

Estas veient: abril 2015
Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
EMISSIÓ: 6 de maig a les 23.30, al 33.

La disminució dels costos de materials i eines i l’accessibilitat a tot tipus d’informació han fet que tothom pugui convertir-se en fabricant, emprenedor o empresari. És aquesta producció en massa a la inversa l’inici d’una nova revolució industrial?



Els ràpids avenços tecnològics no només han posat el coneixement a l’abast de tothom, sinó que també tenim a les nostres mans les eines per inventar i produir. Una nova generació d’inventors i de fabricants han anat per feina i estan innovant i produint en àtics, coberts i petits laboratoris locals. Comportarà això una democratització de la innovació i la fabricació o hem de témer el que aquests nous fabricants fan en els seus propis laboratoris d’alta tecnologia? I què pot suposar això per a la nostra economia?

En totes les èpoques, hi ha hagut aficionats i manetes, però mai abans no ho havien tingut tan fàcil com ara. Amb l’increment de la fabricació digital i la quantitat il·limitada de coneixements disponibles en línia, qualsevol pot fer i desenvolupar el que abans estava limitat a les grans fàbriques i laboratoris d’investigació. Les grans organitzacions com la NASA busquen la innovació en les fires, com la Maker Faire, on un grup cada vegada més gran de fabricants mostren el que han fet a casa. I cada vegada més, els resultats són de més alt nivell.



Fins fa poc la impressió en 3D produïa principalment petits ornaments simpàtics, però ara el dissenyador d’Amsterdam Joris Laarman ha dissenyat una cadira que qualsevol pot imprimir de manera fàcil i barata. A Shapeways s’hi pot imprimir qualsevol cosa que es vulgui, de plàstic o de metall, i això ha donat lloc a tot tipus de noves botigues. Però la digitalització no s’atura en la fabricació. En els últims anys, l’anàlisi del material genètic s’ha tornat tan barat que ha donat lloc al sorgiment dels laboratoris de bricolatge bio. Per exemple, qualsevol persona pot aprendre a produir bacteris genèticament.

Com serà el món si cadascú pot dissenyar i fer els seus propis productes sense necessitat de grans inversions? Segons Jeremy Rifkin, autor de “The Zero Marginal Cost Society”, això suposarà una nova revolució econòmica, en la qual el capitalisme tal com el coneixem avui tindrà un paper molt més petit.

Dirigit per Martijn Kieft.
Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
EMISSIÓ: 29 d'abril, a les 23.30 al 33.

Una investigació global en la cara més fosca de la indústria del tabac.


Com reclutar nous clients quan els vells tendeixen a morir? O deixar de consumir el seu producte per raons de salut... Vet aquí l’espinós problema al qual s’enfronta aquesta indústria.


Durant dècades, la indústria tabaquera va mentir sobre els perills dels cigarrets. Després, de mica en mica, van introduir i mantenir el dubte, deixant que la gent pensés que potser el tabac no era tan perillós, que encara existien incògnites, que certs fets podrien ser “interpretats” i que tot era subjectiu.



Avui dia, les certeses científiques i mèdiques apareixen com a etiquetes d’advertiments en cada paquet de cigarrets: “Fumar mata, causa càncer i provoca atacs cardíacs”. No es pot fumar en espais públics, es prohibeix per llei la venda de tabac a menors d’edat i, a vegades, depenent del país, a persones menors de 21 anys. Això ha suposat que els venedors de tabac perdin terreny a nivell global.

Malgrat els obstacles, la indústria de la cigarreta segueix trobant nous clients, entre els joves dels països pobres i desenvolupats. La lleialtat a la marca es crea a una edat primerenca; el 80% dels fumadors actius es va iniciar abans dels 18 anys. Ningú no comença a fumar als 30 -o molt rarament.



La dificultat per a la indústria del tabac és enganxar a nous consumidors a l’addicció a la nicotina i alhora semblar empreses socialment responsables. Un problema difícil, que no funciona sense alguns tripijocs ètics i morals. Les grans marques, com Philip Morris, s’han compromès oficialment a no dirigir les seves campanyes als joves.

La investigació de “Big tobacco, youg targets” demostra com la indústria tabaquera continua prioritzant sobretot els nens, com sempre ha sabut manipular el públic per atreure’l al consum de tabac i com tracta de mantenir-ho amagat. Per als venedors de tabac, la situació es torna cada vegada més i més difícil.

Dirigit per Paul Moreira amb la col·laboració de Pedro Brito da Fonseca.

17/04/2015: “Saquejadors”

Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
EMISSIÓ: 22 d'abril a les 23.30, al 33.

Una coproducció de Saxonia Entertainment Germany i Sasha Klein Productions amb ZDF/ARTE/IBA.


Rússia té més diners dels que puguem imaginar. La història de Rússia avança com un carruatge tirat per cavalls salvatges i és escrita per una classe de “nous russos” rics. Són les persones que “van guanyar” el joc del capitalisme, en què els guanyadors es fan rics i els perdedors continuen sent pobres. En l’època de la Unió Soviètica sota el règim comunista, “negoci” era una paraula lletja i els empresaris eren perseguits. No existia la propietat privada; tot pertanyia a l’Estat. El 1991 tot això va canviar, el sistema soviètic es va ensorrar i va venir la caiguda de l’URSS.



L’economia planificada dels comunistes va ser desballestada i el país es va trobar sense les necessitats més bàsiques cobertes. A les botigues, els prestatges estaven buits. Rússia va creure necessari fer un gir cap a una economia de mercat a l’estil occidental i la privatització ràpida va ser emprada com el principal instrument de canvi. En poc temps, les petites fàbriques, les grans corporacions, les mines i els pous petroliers es van convertir en empreses privades. I van sorgir els propietaris privats individuals.

Però la propietat privada “de iure” dels recursos i les empreses no va anar acompanyada pels fets. Sempre que hi ha propietaris també n’hi ha d’altres que els volen prendre la propietat. Aproximadament vint mil cases, empreses, fàbriques i terrenys privats russos són víctimes d’atacs hostils cada any a Rússia. Atacs que no duen a terme persones individuals, sinó una societat organitzada.



Aquesta “empresa” integrada per caps criminals, polítics coneguts, oligarques, policies, jutges i fiscals –coneguts com els “Raiders” ("Saquejadors")- no cometran cap delicte amb la finalitat de fer-se càrrec d’un negoci lucratiu. El documental ens ofereix una avaluació fascinant del problema amb el seguiment de les víctimes, algunes de les quals són avui empresaris exiliats amb seu a Londres.

Dirigit per Alexander Gentelev.
Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
EMISSIÓ: 15 d'abril a les 23.30.

La història del moviment feminista en “topless” Femen.


El moviment feminista en “topless” d’Ucraïna Femen ha suscitat un cert frenesí en els mitjans europeus. Indignades per la imatge de les dones ucraïneses al món, bé sigui com a núvies en venda o bé com a objecte de turisme sexual, les joves integrants de Femen mostren els seus pits en senyal de protesta.



El documental “Ucraïna no és un bordell” ofereix una mirada interior de l’organització feminista més provocadora del món. El moviment va començar en els carrers nevats i plens de corrupció de la Ucraïna postsoviètica i la guerra nua de Femen contra el patriarcat ha anat guanyant impuls internacional. No obstant això, abans que puguin agafar el món per sorpresa, aquestes dones audaces i maques han de fer front, en primer lloc, a les seves pròpies contradiccions com una organització feminista “excitant”.

La directora australiana Kitty Green va tenir la primera notícia de Femen en un diari sensacionalista que va recollir de terra d’un tren a Melbourne (Austràlia). La notícia estava il·lustrada amb una foto d’una noia jove amb mitges de malla, amb una ratlla negre i molt gruixuda als ulls i amb un cartell fet a mà amb la llegenda següent: “Ucraïna no és un bordell”. La imatge li va semblar molt “contradictòria”, una barreja de “força i ingenuïtat”. Va deixar la seva feina a l’ABC (Australian Broadcasting Corporation), va fer les maletes i va anar a veure la seva àvia ucraïnesa.

Després d’un mes fotografiant el poble de l’àvia i enregistrant entrevistes amb altres membres de la família, quan es dirigia a Kíev, en el camí de tornada, va saber que Femen havia convocat una protesta l’endemà mateix a la font de la plaça de la Independència. I allà, entre el rebombori dels mitjans i dels curiosos, va seguir aquelles noies i va veure com eren arrossegades a puntades de peus i a crits.

La pel·lícula es va estrenar al Festival de Cinema de Venècia del 2013.

02/04/2015: “El laboratori”

Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
EMISSIÓ: dimecres 8 a les 23.30, al 33.

Una producció de Cinephil.

Israel té una de les indústries d’armes més singulars del món. Després dels atacs del 9/11 a les Torres Bessones de Nova York, la guerra de l’Afganistan i la segona guerra de l’Iraq , els països de tot el món estan cada vegada més interessats en els mètodes de control i en les ofertes de l’exèrcit israelià pel que fa a armes, terrorisme i tàctiques de guerrilla.



“El laboratori” ("The lab") segueix dos comerciants privats d’armes israelianes i els acompanya en el moment de fer els tractes. Amb aquesta manera d’acostar-s’hi tan excepcional, el director Yotam Feldman els acompanya en la intimitat del seu dia a dia, fent ofertes, enviant armes, inspeccionant les forces armades a l’estranger i, en última instància, explicant veritats que no pel fet de ser òbvies deixen de ser sinistres.



Totes dues parts –venedor i comprador– es converteixen en socis per crear guerres futures. Unes guerres que creen noves armes i dispositius i que defineixen nous enemics, fruit d’una combinació entre rendible i letal.

Durant l'emissió del documental, es podrà comentar a les xarxes socials amb el hashtag #TràficArmes33.

Dirigit per Yotam Feldman.