Arxius

Estas veient: gener 2015
Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
EMISSIÓ: 4 de febrer.

El tancament de les vuit sucursals de la cadena a Bolívia.




La lletra “M”, de color groc, sobre un fons vermell és reconeixible a qualsevol lloc del món i és un dels símbols de globalització més clars. Però hi ha un lloc de l’Amèrica Llatina on la cadena nord-americana d’hamburgueses no va assolir l’èxit esperat. Va ser a Bolívia on, tot i que l’establiment va intentar adaptar-se als gustos locals, incorporant elements de la gastronomia propis, no va triomfar. Per això, l’any 2002 i després de 5 anys d’aterrar al país, McDonald’s va tancar les vuit sucursals de La Paz, Cochabamba i Santa Cruz. Aquest reportatge explora els motius pels quals els habitants d’aquestes ciutats van donar l’esquena a la cadena d’hamburgueses més popular del món. Intenta esbrinar per què la tradició es va acabar imposant a l’imperialisme gastronòmic.

null

Una de les raons per les quals McDonald’s no va arrelar a Bolívia podria ser el preu dels seus productes. En alguns indrets del país, per exemple, es pot arribar a menjar un menú a un preu fins a tres vegades inferior que el dels menús que ofereix la cadena d’hamburgueses. A més, els bolivians tenen una tradició que els acosta als gustos “de la terra” i els seus plats estan elaborats amb productes tradicionals, i tenen gustos intensos. El reportatge, que ha tingut un recorregut per diversos festivals internacionals, fa un itinerari pel país llatinoamericà a través del seu menjar. A més de visitar diversos mercats locals també s’entrevisten xefs, historiadors, nutricionistes, sociòlegs i el que va ser l’amo de la franquícia McDonald’s a Bolívia, Roberto Udler. Entre tots donen respostes a l’interrogant “per què va fer fallida McDonald’s?”.

Dirigit per Fernando Martínez.
Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
EMISSIÓ: 28 de gener.

El general de brigada Sarhad Qader té una feina perillosa. És el cap de la policia de la rica regió petrolera de Kirkuk, al nord de l'Iraq, que ha sobreviscut a més d’una dotzena d’intents d’assassinat en els últims anys lluitant contra faccions en guerra que competien pel poder i el control a la zona. Ara ho té encara més difícil. Des del juny del 2014, el seu camí l’ha dut just fins al davant de l’ISIS, Estat Islàmic, de l’Iraq i de Síria, que amenaça constantment la zona amb la seva presència i els seus atacs. El servei àrab de la BBC va passar temps amb Sarhad i els seus homes en la lluita per defensar la seva ciutat. El resultat és aquest reportatge.



A mesura que l’ISIS avançava pel nord de l’Iraq, milers de tropes del govern van fugir de la regió. A Kirkuk el buit de poder ha fet revifar les rivalitats entre faccions just en la primera línia de la guerra amb Estat Islàmic (EI). Ara li toca al cap de la policia Sarhad Qader mantenir la pau.

“Tenen missions suïcides, ataquen en combois i es dirigeixen directament a l’objectiu; no s’aturen fins que els mates”, diu el general de brigada sobre les tàctiques emprades pels militants d’EI. Les seves forces de seguretat viuen embrancats dia rere dia amb els seus veïns radicals. Des que el 2003 va assumir l’alt càrrec, Sarhad ha perdut 245 dels seus homes i ha sobreviscut a més d’una dotzena d’intents d’assassinat. El 2005, el seu germà va ser víctima d’una emboscada a la carretera i va ser mort a trets en un tràgic cas d’identitat errònia. En aquest treball, els riscos laborals són temibles i de llarga durada.



Però en aquest gresol de violència ètnica -en què els sunnites, xiïtes, turcmans i fins i tot Al-Qaeda competeixen pel control de la zona- el combat directe no és l’únic repte que Sarhad ha d’afrontar en el seu treball diari. Els segrestos i xantatges polítics són una constant en un estat on les vides humanes són l’única moneda de canvi, i Sarhad també ha hagut d’aprendre l’art de la diplomàcia. “La majoria dels líders amb qui hem de negociar estaven presos –explica-; desgraciadament, eren casos documentats pel departament de lluita contra el terrorisme; teníem proves suficients per detenir-los, però més tard van ser posats en llibertat. Ara he de negociar amb aquestes persones”.

Amb un sistema de justícia que soscavava els esforços dels seus propis agents i les sospites latents que certes sectes estan utilitzant la crisi en benefici propi, la tasca que afronten Sarhad i els seus homes és gegantina. Però la seva determinació -així com el seu coneixement dels riscos- és inqüestionable. “Ara que la nostra sang es barreja amb la ciutat, és difícil anar-se’n i puc assegurar-vos que cada cap de setmana, quan dic adéu a la meva família, crec que no tornaré”.
Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
Dos documentals sobre la situació de Grècia amb motiu de les eleccions legislatives del diumenge 25 de gener.


EMISSIÓ: dimecres 21 de gener.

"Àgora, de la democràcia al mercat"


Premi al Millor Projecte en el FIPA Industry 2014




L’àgora era la plaça pública a l’antiga Grècia, un lloc de reunió, una assemblea de ciutadans actius i el centre de la ciutat per a la vida política, econòmica, esportiva, artística i espiritual. Era, en definitiva, el cor de la democràcia. A la Grècia moderna, la paraula Àgora ha perdut aquell sentit original i avui designa només el lloc on es duen a terme les transaccions comercials. Després d’uns anys amb el país immers en una greu tempesta econòmica que arrossega la vida dels grecs, és una paraula predominant en la seva realitat quotidiana.



Grècia, símbol de la civilització europea a causa de la seva herència antiga, experimenta avui unes condicions pròpies de la postguerra com pocs ciutadans europeus preveien afrontar de nou: persones sense llar, menjadors populars, desocupació, pobresa, inestabilitat social, conflictes violents i pujada de l’extrema dreta. El somni de la prosperitat de les últimes quatre dècades s’ha ensorrat fins a convertir-se en un malson i l’escenari polític ha fet un tomb que ha situat la formació Syriza i el seu líder, Alexis Tsipras, al capdavant dels sondejos de les eleccions anticipades del pròxim diumenge, 25 de gener.

Iorgos Avgeropoulos, periodista i documentalista grec de fama internacional, és un testimoni directe de la caiguda de Grècia. Després de tretze anys continuats de dedicació a temes globals, ha tornat a posar el focus en la seva terra natal per enregistrar el desenvolupament de la crisi des del seu inici, tot fent un seguiment de l’impacte progressiu en la vida de la gent senzilla.



El documental “Àgora, de la democràcia al mercat” és un acurat testimoni de les protestes populars als carrers, del desenvolupament dels moviments de solidaritat i de l’ascens del feixisme, alhora que busca la resposta de les personalitats polítiques més importants del seu país, d’una banda, i dels analistes i prenedors de decisions clau de l’escena política internacional, de l’altra.

Dirigit per Iorgos Avgeropoulos i coproduït per Small Planet i WDR & AJA.


“Patision Blues, el mirall de la crisi grega”


Un documental del “Sense ficció” produït per laQuimera.


Avança molt lentament. Ha passat per dos rescats econòmics però Grècia, tot i que Europa no ha descartat el tercer rescat, camina cap a una certa recuperació econòmica. El documental que estrena “Sense ficció” pren com a símbol i punt de partida, l’avinguda Patision - dels primers carrers de l’Atenes moderna - i en fa un blues. Una cançó trista per parlar de la crisi, però també del desig de superar-la. A partir d’històries personals i oferint-nos un punt de vista pròxim, català i grec, el documental conviu amb la gent d’aquest carrer per descobrir-nos una realitat en la qual, en gran mesura, ens podem emmirallar. A més, el documental ens ofereix el testimoni d’un moment únic, emotiu, que es va viure ara fa uns mesos amb l’inici del desmantellament de la televisió pública del país.



Llarga, recta i plena de botigues, l’avinguda Patision sempre ha estat un lloc freqüentat per la classe mitjana. El seu equivalent a Barcelona podria ser la Gran Via. El documental “Patision Blues” està fet d’històries personals al voltant d’aquest eix: veïns, botiguers, treballadors, voluntaris. Però, per sobre de tot, destaca el retrat creuat de dos joves que encaren el futur amb el cor dividit entre Grècia i Catalunya. La Míriam és osonenca i va arribar a Atenes ja fa dos anys. És una privilegiada perquè té feina, encara que treballi del que mai havia imaginat. Amb la seva parella grega intenta capejar les adversitats del dia a dia.



L’Alexandros és un grec amb moltes ganes de fer coses que, cansat de la falta d’oportunitats, decideix fer el salt. Coneix Catalunya. Hi ha estat diverses vegades. Tot sol ha après l’idioma i els costums. Ara aterra a Barcelona, però sense bitllet de tornada.

La Míriam i l’Alexandros viuen les dues realitats i ens ajuden en la comparació. Però “Patision Blues” és, sobretot, un relat coral. Petros Márkaris és l’escriptor més conegut de Grècia i veí de l’avinguda Patision. Doblement autoritzat ens ajuda a explicar les causes que han portat el país arran de l’abisme i apunta com sortir-ne.



La descomposició de l’estat del benestar grec també és present en el documental d’una manera excepcional: l’equip de rodatge comparteix amb els treballadors de la radiotelevisió pública, ERT, el precís moment en què el govern decideix tallar sobtadament l’emissió i començar a desmantellar-ne el servei.

“Patision Blues” també parla de la decepció de la gent, de la fragilitat de les institucions, de la protesta, del populisme fàcil i del perill que representen el feixisme i les solucions antidemocràtiques. Els ulls d’Europa estan posats sobre Grècia. El país on va néixer la democràcia, el primer on va esclatar la crisi, podria ser també el primer a trobar la manera de sortir-ne?

El programa “Sense ficció” va estrenar “Patision Blues” el 29 d’octubre de 2013.

Dirigit per Josep Serra i Jordi Vilar.
Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
En aquest reportatge, el brasiler Ricardo Semler ens mostra el seu món i ens en dóna la seva visió particular: el relat d’un món que no depèn de factors com l'èxit i el poder, sinó un món que està impulsat per valors “tous” com l’honestedat, la confiança i l'amor. Ell ens ensenya, en definitiva, com s’ha de “capitalitzar” la felicitat.



La confiança, la franquesa i l'amor són termes que faran tremolar qualsevol gerent d’empresa. No obstant això, aquests valors van fer enriquir Ricardo Semler, un emprenedor brasiler. Va construir un imperi mundial basat en la simple pregunta: Què faria ser feliços els meus empleats? Va escriure un llibre sobre la qüestió – titulat “Maverick” – un best-seller internacional, que es va vendre traduït en més de 35 idiomes. Tothom vol saber quina fórmula màgica ha trobat per fer tants diners al voltant de la felicitat.



Dirigit per Kees Brouwer.
Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
Guanyador d’un Emmy (40a edició dels premis)


EMISSIÓ: dimecres 7 de gener

La música exalta, toca l’ànima i sobrepassa la raó. La música és màgia. Però aquesta màgia també pot convertir la música en una arma insidiosa. Aquest treball explora la relació entre la música i la violència.



El poder brutal de les danses de guerra a l'Àfrica, la ferocitat dels maoris Hakas, el rugit esfereïdor de les armes de l’exèrcit nord-americà acompanyat de música heavy metal per desorientar els enemics talibans... El principi és sempre el mateix: utilitzar sons agressius per desmoralitzar l'enemic i encoratjar els soldats.



Aquest “60 minuts” explora la paradoxal sintonia entre la música i la violència. El compositor de la sintonia de “Barri Sèsam”, Christopher Cerf, sempre ha volgut que la seva música sigui divertida i entretinguda. Però un dia s’assabenta que les seves cançons s'han utilitzat per torturar els presoners de Guantánamo i d’Abu Ghraib. Sorprès per aquest “ús” de la seva obra, es proposa esbrinar com ha pogut passar. Cerf s'embarca en un viatge per aprendre què fa que la música pugui ser un estimulant tan poderós. Durant el recorregut, parla amb soldats, psicòlegs i presos torturats amb la seva música a Guantánamo per tal d’esbrinar com els exèrcits han estat emprant la música com una arma durant centenars d'anys.

Dirigit per Tristan Chytroschek. Produït per A&O Buero, ZDF i ARTE.